L’esquerra i el procés . Rosa Cañadell

Està clar que el 27 S són unes eleccions que s’interpretaran en clau plebiscitària. Més enllà de tots els dubtes de com i què es farà després del 27S, tant si guanya una opció com una altra, hi ha quelcom que em preocupa molt, i crec que a molta gent que, com jo, porta temps lluitant per una societat més justa i més igualitària.

Em refereixo, bàsicament, a l’intent d’uns i altres de separar i enfrontar les forces polítiques i socials que es consideren d’esquerres, progressistes i radicals. I aquesta separació té un punt flac que crec és molt perillós: i és la identificació del independentisme amb l’esquerra, la millora social, la ruptura… i el no-independentisme amb la dreta, la involució, la impossibilitat de canvi…

Estan sortint articles, declaracions, discursos, tweets, etc. que assimilen a la gent i als partits d’esquerres no independentistes amb “el règim”, amb Aznar, amb el PP… i acusen els seus líders d’estar “venuts” i ser una “trava, un escull, un instrument reaccionari” que fa impossible el “canvi social”. I, al mateix temps es parla de la independència com a “rupturista” i com la salvació de tots els nostres mals.

Jo no entraré en la defensa o no de la   independència. Però sí en la defensa de la democràcia i per tant, del dret a decidir una opció o una altra.   Però això no vol dir pas confondre el personal. Cal dir, i no amagar, que hi ha forces polítiques i socials i moltes persones que són independentistes però són de dretes, i al revés, també hi ha forces polítiques i socials i moltes persones que són d’esquerres però no són independentistes. Caldria no barrejar les coses, ni posar una etiqueta a l’independentisme que no li correspon.

Assegurar que amb la independència arribarem al canvi social és un acte de fe. És possible, però ningú ho sap. Canviarem les fronteres, les normes del joc, el poder de la Generalitat, però no hi ha cap certesa que anem a millorar les condicions socials, ni que anem a revertir les retallades, les lleis laborals, la privatització dels serveis públics, la corrupció dels nostres antics dirigents… La independència NO assegura res d’això. La hipotètica futura Catalunya independent serà més o menys socials, més o menys justa, dependent de qui la governi, de qui tingui la hegemonia i de qui tingui la majoria social per impulsar el canvi i la ruptura. Per tant la independència és una opció, desitjable per a molts i indesitjable a per molts d’altres, però l’única cosa que assegura és un nou Estat, que tant pot ser molt social com molt neoliberal.

Assegurar que tot “anirà millor perquè ens ho farem nosaltres i ho farem millor” és una gran fal·làcia (i un exercici de prepotència!). Els “catalans”, o sigui, les persones que vivim, treballem i estimem Catalunya, tant si han nascut fora de Catalunya com si tenen els avantpassats nascuts aquí (com ara jo), no som ni millor ni pitjors que ningú. Hi ha de tot. I, com a tot arreu, malauradament, uns quants s’han enriquit a costa de molts d’altres. I és que, una cosa és que la opció independentista sigui interclassista i una altra molt diferent és que amb la independència desapareixerien, per art d’encantament, les diferències de classe. Les classes socials existeixen i continuaran existint tant en un Estat propi com en el que tenim.

I al revés, creure que sense independència estarem millor és també un acte de fe. Apel·lar a la por i al desastre si el procés tirés endavant, és també una fal·làcia. Però pensar que dins de l’Estat tenim més possibilitats de canviar les coses és tant lícit com el contrari, ja que igualment dependrà de qui té l’hegemonia, el poder, la força, etc. en el govern espanyol i en el govern autonòmic. A la resta de l’Estat també hi ha forces polítiques i socials que estan lluitant per la ruptura del Règim del 78 i per enfrontar les polítiques   antisocials del PP. Per tant, desestimar el canvi social perquè no s’opta per la independència crec que també és un error. Un error que, a més, debilita l’esquerra i fa un gran favor a la dreta, sobretot a aquesta dreta que ha governat Catalunya durant tants anys i que ha donat tot el suport a les mesures antisocials del PP i que ara s’amaga sota l’ala de JuntsPelSí.   Jo crec que les esquerres, polítiques i socials, tenen molts objectius en comú, i, per tant, sempre s’haurien de considerar aliades, encara que en la qüestió nacional optin per fórmules diferents i, juntes,   haurien de denunciar amb força l’espoli social que ha tingut i té lloc dins de Catalunya i que, com molt bé assenyala Vicenç Navarro, és tant o més gran que l’espoli nacional. 

Què seria millor, socialment parlant, una Catalunya independent governada per la dreta, o una Catalunya dins l’Estat espanyol governat per l’esquerra? De moment, sembla que la pregunta no té pas massa sentit, bàsicament perquè ni l’esquerra de Catalunya ni l’esquerra d’Espanya no sembla pas que tinguin encara la força que necessitem per canviar   coses substancials. I aquesta és la batalla, com agrupar forces per poder enfrontar les polítiques de la Troika i les polítiques dels que fins ara ens han governat, tant a Catalunya com a Espanya. I quan parlo d’agafar forces em refereixo tant a dins de les institucions com a fora d’elles. La organització i la mobilització són absolutament necessàries per poder tombar els grans poders que tenen els bancs, les multinacionals i els polítics que els recolzen.

En uns moments en què els Estats estan totalment segrestats per la Troika, el Bancs i la UE, (només cal mirar Grècia), si les forces socialment progressistes i radicals no tenim molta força, molta més de la que tenim ara, tindrem els mateixos problemes amb un Estat propi o amb el que ara tenim. Per tant, si bé és totalment lícit que les diferents esquerres defensin la seva opció nacional, cal no perdre de vista que, al cap i a la fi, si totes aquestes forces no se sumen, no avançarem gens ni mica en els nostres drets socials, laborals i democràtics, tant si aconseguim sortir d’Espanya com si ens hi hem de quedar.

Crec que faríem un gran favor a la ciutadania, si tot això quedés clar, i sobretot, si en aquesta campanya tan crispada, les esquerres, indepes o no, no es visualitzessin com a enemigues, sinó tot el contrari.