Acta Parlament Obert

Feliç dia,

Si sou simpatitzants de Podem, segurament ja haureu sentit a parlar de Parlament Obert, la iniciativa dels diputats de Podem a Catalunya per fer un parlament participatiu. Us adjuntem un pdf amb l’acta del Parlament Obert, feu-hi un cop d’ull per tenir una idea de com s’estructuran les tasques.

20151022 2ª Acta PO Només és una pagineta, no sigueu mandrosos 😛

Aquí teniu el formulari per que us animeu a participar: GoogleDoc

 

Seguim treballant!

 

Previsió d’activitat municipal pel mes de novembre

· 3 de novembre: A les 17h reunió del Pacte de Ciutat per la Promoció econòmica i a les 19h reunió del Pla Local d’Habitatge.
· 9 de novembre: Reunió a les 19h de la Comissió de seguiment del POUM (Pla d’Ordenació Urbanística de Manresa).
· 10 de novembre: A les 13h Comissió informativa de Presidència i a les 18h reunió del Consell Escolar Municipal.
· 11 de novembre: A les 13h Comissió informativa d’Hisenda i Governació
· 12 de novembre: A les 13h Comissió informativa de Territori i Millora Urbana
· 13 de novembre: A les 13h Comissió informativa de Serveis a les Persones.
· 18 de novembre: A les 19h Junta de portaveus.
· 19 de novembre: A les 19h Ple Municipal.
· 23 de novembre: A les 9,30h reunió amb el rector de la FUB
· 26 de novembre: Conferencia sobre el paper dels electes municipals en la lluita contra la corrupció.

Lluís Rabell reclama votar Catalunya Sí Que es Pot per seguir la onada de canvi del 24M

Gerardo Pisarello, Jaume Asens i Raimundo Viejo donen suport a Rabell en el míting final de campanya amb Pablo Iglesias, Joan Herrera i Iñigo Errejón

El presidenciable de Catalunya Sí Que es Pot, Lluís Rabell, ha tancat avui el míting final a la Farga de L’Hospitalet reunint més de 3.500 persones i llançant un missatge al poble grec: “Aguanteu que ara venim nosaltres”, just després que Alexis Tsipras hagi enviat un tuit dient: “Catalans, aquest diumenge voteu per Europa. Necessitem arreu governs del canvi per a rescatar la democràcia. Bona sort Catalunya Sí Que es Pot!”. Per això, Rabell, que ha comptat amb el suport de regidors de Barcelona en Comú com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Raimundo Viejo, ha demanat el vot per Catalunya Sí Que es Pot, per fer possible que segueixi la onada del canvi iniciada el 24M i, en definitiva, per rescatar la ciutadania després de la pitjor crisi econòmica dels últims anys.

Davant d’unes eleccions “excepcionals” perquè “hi ha qui ha jugat a voler enfrontar-nos més que mai amb una guerra bruta de banderes”, Rabell ha lamentat tant la “irresponsabilitat” del PP atiant l’anticatalanisme com la de Mas per fer passar els interessos privats per davant la unitat del poble de Catalunya mostrant oposició amb Madrid quan CiU ha donat suport a les polítiques “més conservadores del PP” com la llei d’amnistia feta “pels xoriços”, la reforma laboral o la llei d’estabilitat pressupostària que ofega Catalunya.

Durant la seva intervenció, Rabell també ha respost al cap de llista de la CUP que assegurava que els governs d’esquerres com el tripartit perquè són una “fórmula obsoleta”: “més antics són els governs de concentració nacional amb els poderosos a dins”. “A nosaltres que no ens esperin per concentrar-nos ni per fer president el partit del 3%: no governarem mai amb qui està pringat de corrupció”, ha sentenciat.

Pablo Iglesias: “Només es pot construir un projecte de país a Espanya en el què càpiga una nació com Catalunya”

El Secretari General de Podemos, Pablo Iglesias, ha vehiculat tot el seu discurs dirigint-se a una parella imaginaria, el Juan i la Carmen, que representava una parella d’avis emigrants que van arribar a Catalunya als 70. “Hi ha milers de persones com el Juan i la Carmen que poden canviar el guió que sembla estar escrit aquest 27S” i el número 1 de Podemos ha assegurat que durant tota la campanya ha intentat “dirigir-se” a persones com elles tocant molts temes “tot i que alguns només hagin volgut incendiar”. “Podem lliurar-nos del govern que ha augmentat en un 21% la desigualtat i ha batut el rècord d’estudiants en barracons” ha afirmat Iglesias, “depèn del Juan i la Carmen”.

L’eurodiputat ha assegurat que “no es pot construir una Catalunya sobirana amb consellers de CDC que han privatitzat i retallat tant”. “Els hi posem una alternativa sobre la taula” ha continuat Iglesias, “una candidatura que defensa el dret a decidir i els drets socials com és Catalunya Sí Que Es Pot”. Iglesias també ha insistit en la necessitat de tenir “un govern a Madrid que escolti i respecti els catalans, perquè som conscients que se’ls ha humiliat” per afirmar després que “només es pot construir un projecte de país a Espanya en el què càpiga una nació com Catalunya”.

Joan Herrera: “Una Catalunya d’esquerres no pot tenir un president i una cap de l’oposició de dretes”

El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, ha demanat el vot per Catalunya Sí Que es Pot perquè garantirà “la dignitat” com a país, els serveis públics, l’educació i la sanitat públiques. “Un país d’esquerres no pot tenir un president i una cap d’oposició de dretes: l’únic que pot prendre l’oposició o la presidència a la dreta és Lluís Rabell”, ha assegurat Herrera, alhora que ha volgut deixar clar que la única força que proposa “un camí transitable” en la qüestió nacional és Catalunya Sí Que es Pot. “Anem lents perquè anem més lluny i la única opció que cus el país és Catalunya Sí Que es Pot”, ha dit el dirigent d’ICV.

“Si vols els valors de la fraternitat, de la solidaritat i de la igualtat: no canviïs de valors, canvia de partit i vota Catalunya Sí Que es Pot”, ha dit Herrera apel·lant al vot socialista mentre ha demanat també que la gent dipositi les paperetes pensant “no en si estem a Catalunya o a Espanya” sinó “amb qui”. “Mas i Rajoy volen dir més corrupció” ,i per això, ha dit, “és important saber amb qui anem i fins on”. “No es pot fer un país lliure amb especulació, cal construir alternatives i parar la dreta de CiU”, ha sentenciat.

Íñigo Errejón: “La papereta de Catalunya Sí Que Es Pot és la de la defensa del dret a decidir i de la fraternitat per fer força junts”

El Secretari Polític de Podemos, Íñigo Errejón, ha dit que Catalunya mereix ser “un país lliure de por, lliure de precarietat, lliure d’exclusió” perquè segons Errejón “qui estima una terra ha d’estimar també la seva gent”. El número 2 de Podemos ha assegurat que no es creu Artur Mas “quan diu que estima la seva gent, perquè després la maltracta”. En aquest sentit, Errejón ha remarcat que hi ha una papereta que defensa “el dret a decidir però també la fraternitat per fer força junts”, que és Catalunya Sí Que Es Pot. Una fraternitat que segons Errejón es veu “als ajuntaments del canvi” que “treballen per posar les institucions al servei de la gent”, i ha agraït la presència de regidors de l’Ajuntament de Barcelona com Gerardo Pisarello, Raimundo Viejo o Jaume Asens. En aquest sentit, el número 2 de Podemos ha assegurat que “estima els catalans” i els ha demanat que no el deixin “sol per fer front a Rajoy”. “Fem fora junts Rajoy” ha sentenciat.

Lienas: “Som l’alternativa a Mas, i la gent vol aquesta alternativa”

La número 2 de la candidatura, Gemma Lienas, s’ha declarat “orgullosa d’aquesta confluència d’esquerres tant intel·ligent”, doncs “la única manera de fer fora les polítiques neoliberals a Europa és ajuntant-nos les esquerres”, ha dit. Lienas ha augurat que “Junts pel Sí se’n anirà en orris, es barallaran”, i ha expressat que quan això passi espera que “la gent d’esquerres ens ajudarà a aturar les retallades, a revertir la privatització de la sanitat i a combatre la violència masclista”. Lienas ha assenyalat que Catalunya Sí Que es Pot treballarà perquè “els grups vulnerables se sentin inclosos en la societat” i posarà el focus sobre la cultura i l’educació, perquè “són molt importants els ciutadans amb criteri”. La candidata ha donat les gràcies a Lluís Rabell per la seva “serenitat i rigor”, i ha destacat que “som l’alternativa a Mas, i la gent vol aquesta alternativa”.

Nuet: “Votar JxS, PP i C’S és votar per un mateix model social”

El número 6 de la llista, Joan Josep Nuet, s’ha confessat “admirador històric de l’Esquerra Republicana de Lluís Companys”, de la que ha dit que “mai faria president a Artur Mas”. “Companys d’ERC, no oblideu la vostra història, encara hi sou a temps; aquells que no esteu d’acord amb què Mas vagi tapat a la vostra llista, diumenge teniu una oportunitat: Lluís Rabell”, ha dit, i ha demanat als “companys de la CUP” que no facin president Mas. El candidat ha destacat que votar Junts pel Sí, Ciutadans o PP “és votar per un mateix model social i econòmic, és el mateix vot”. D’altra banda, Nuet ha agraït el suport del diputat de l’Esquerra Plural Alberto Garzón durant la campanya i demanat a la gent de l’Hospitalet de Llobregat que diumenge “faci tremolar Catalunya de força i il·lusió”, perquè “sabem qui som: som fills de la classe treballadora, no ho oblidem”, ha sentenciat.

Marta Ribas: “El 27S aneu a votar amb memòria”

També ha intervingut en l’acte la número 9 de la llista, Marta Ribas, que ha demanat que el 27S la gent vagi a votar “amb memòria” i recordin les retallades en sanitat pública, just avui que el mateix Albano Dante Fachin ha donat a conèixer que s’han retallat 30 places a l’atenció primària al Baix Llobregat. “Que ningú oblidi diumenge els 30 milions d’euros que la candidata de Junts Pel Sí, Irene Rigau, ha retallat a les escoles públiques mentre els ha atorgat a les escoles d’elit que segreguen per sexe i origen”, ha reclamat Ribas. “Per dignitat, per la memòria i perquè la il·lusió de l’esperança del canvi és possible cal agafar la papereta de Catalunya Sí Que es Pot”, ha sentenciat.

Jéssica Albiach: “Les banderes no donen llar ni feina. Prou d’irresponsabilitat”

La número 7 de la llista, Jéssica Albiach, ha donat les gràcies “a tota aquella gent responsable que està aixecant Catalunya dia rere dia defensant els nostres serveis i drets” i l’ha contrastat amb “la irresponsabilitat” dels polítics que van participar en el què Albiach ha considerat “d’espectacle lamentable” al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. “Les banderes no donen un llar ni donen feina, prou ja d’irresponsabilitat” ha sentenciat la candidata, que també ha anunciat que si arriben al govern, auditaran els comptes de la impulsaran un pla de rescat ciutadà i paralitzaran “la privatització dels hospitals”.

Vicky Peña: “Catalunya Sí Que es Pot treballarà pel bé comú”

L’actriu Vicky Peña, que ocupa les darreres posicions de la llista en suport a Catalunya Sí Que es Pot, ha obert l’acte afirmant que la candidatura que encapçala Lluís Rabell treballarà “pel nostre bé comú, amb sentit comú”. Peña ha explicat el seu suport a la candidatura perquè és la manera de “situar-me en un espai de diàleg, progrés i igualtat”, així com de “retornar la veu i la capacitat d’acció a les persones i a la ciutadania, arrabassant-la als cobdiciosos, les macroestructures econòmiques i els interessos que només pensen en el benefici immediat”. “La manera de fer-ho la trobo en aquest espai de llibertat, responsabilitat i solidaritat que proposa Catalunya Sí Que es Pot”, ha assenyalat. “Com ignorar aquesta potent onada d’il·lusió i esperança?”, ha conclòs.

Doblemos la apuesta: sí que es pot. Iñigo Errejón

Este domingo 27 de septiembre se celebran en Catalunya unas elecciones formalmente autonómicas pero cargadas de mucha mayor intensidad simbólica. Por una parte, se trata de unos comicios que la mayor parte de las candidaturas han aceptado en considerar “plebiscitarios” sobre el eje nacional y la cuestión de la independencia. La asunción entusiasta de este marco por PP y Ciudadanos constituye la primera victoria discursiva del independentismo.

Las fuerzas conservadoras, habiendo renunciado a seducir a una mayoría de los catalanes, parecen contentarse con recoger los réditos del miedo y cosechar votos fuera de Catalunya con el anticatalanismo. Su única propuesta es cerrar los ojos con fuerza e insultar, a ver si así la situación cambia. A la vez, las elecciones catalanas tienen, a pocos se les escapa, un evidente impacto en las próximas elecciones generales. Además de su importancia en clave nacional catalana, en ellas se juega la pole position para la carrera definitiva hacia el cambio político en España.

Lo que ha ocurrido en Catalunya no es un proceso exclusivamente independentista, en la medida en que participaban muchas personas no necesariamente independentistas para las cuales el suelo mínimo de entendimiento era el derecho a decidir y la necesidad de un acuerdo diferente con el Estado español.

Ciertamente, la sociedad catalana lleva años, seguramente tras el recorte del Estatut por el Tribunal Constitucional y la reacción ciudadana posterior, inmersa en un proceso de movilización por la exigencia mayoritaria de la posibilidad de decidir en las urnas, con garantías democráticas, la relación con el resto de España. Este movimiento, contrariamente a lo que a menudo se dice, no lo han inventado Artur Mas ni CiU -que de hecho se ha roto por el camino- sino que ha sido un proceso generado desde la sociedad civil, al que los partidos después se han tenido que subir. Tampoco es un proceso exclusivamente independentista, en la medida en que participaban muchas personas no necesariamente independentistas para las cuales el suelo mínimo de entendimiento era el derecho a decidir y la necesidad de un acuerdo diferente con el Estado español. De ahí que para el 80% de la sociedad catalana que estaba de acuerdo con las demandas del 15M, el 11S de 2012 representase otro acontecimiento más dentro de un relato que exigía más democracia.

Ha sido la frustración de expectativas y la hostilidad o cerrazón con la que ha sido respondida por el Gobierno español la que ha estrechado el margen empujando a muchos ciudadanos a convencerse, en momentos de crisis orgánica del régimen de 1978, que “es más fácil crear un Estado nuevo que transformar España”. Este ánimo ha vertebrado una amplia y plural movilización nacional que no es patrimonio de ningún partido, por mucho que la derecha nacionalista catalana se haya probado muy hábil y flexible para hegemonizarlo y recoger sus frutos. El primero de los cuales es no rendir cuentas por su desastrosa gestión de las últimas dos legislaturas, caracterizadas por la corrupción, la entrega de las instituciones a tramas mafiosas y una feroz e ineficaz política de recortes y privatizaciones que ha incrementado sustancialmente la desigualdad y la pobreza en Catalunya.

Entretanto, aunque con ritmos y características diferentes, en España se ha venido desarrollando otra ola de movilización política en sentido democratizador. Comenzó el 15M de 2011 con un ciclo de protestas que consiguió poner en la agenda oficial los dolores de los sectores golpeados por la crisis, articular un sentimiento generalizado pero difuso de impugnación de las élites políticas y económicas y abrir una ventana de oportunidad para la construcción de una identidad política plebeya de cambio, con voluntad explícita de poder. Sacudió el tablero político español en la noche de las elecciones europeas del 25 de mayo de 2014, imprimiendo una dinámica acelerada e imprevista que desató el nerviosismo y la resistencia feroz de las élites viejas. Y cristalizó en la conquista de las principales alcaldías de España por candidaturas municipales de cambio, que denuncian la deriva oligárquica que le ha entregado las instituciones a los privilegiados y se propone recuperarlas para ponerlas al servicio de la gente. El viejo sueño democrático de que cada ciudadano pueda tener una vida digna haya nacido en la cuna que haya nacido, que llevó a muchos ciudadanos a votar socialista en el pasado, después a resignarse y mirar con apatía la política y hoy, de nuevo, a mucha gente a ilusionarse con la posibilidad del cambio.

Las élites de Madrid y Barcelona habrían querido, en estas elecciones, una cómoda partida de ping pong entre dos bloques sordos, unidos en sus tramas de corrupción, en sus políticas de impunidad para los de arriba y recortes a los de abajo.

En Catalunya ambas olas de cambio -una de signo democrático-nacional y otra democrático-popular, si se quiere- se han cruzado en este ciclo político acelerado, generando un paisaje político muy complejo y abierto. Seguramente la alcaldía de Barcelona es el mejor ejemplo de esto. Nuestra propuesta es conectar ambas olas de cambio, en un proyecto compartido, que necesariamente descansa sobre el reconocimiento de la realidad plurinacional del Estado español -esto es, convivimos diferentes naciones que pueden articularse en pie de igualdad sin relaciones de subordinación- y del derecho a decidir: la democracia como pegamento para la seducción -queremos seguir juntos, pero queremos que eso sea el resultado de la libre decisión- y la construcción de un horizonte de futuro compartido de soberanía popular frente a los poderes de las minorías privilegiadas y el despotismo financiero. La fraternidad entre las alcaldías del cambio es, al respecto, un ejemplo elocuente y esperanzador: tras mucho tiempo viviendo de espaldas o compitiendo, Barcelona y Madrid hoy se dan la mano para abrirse a acoger refugiados, para impedir desahucios, para asegurar que todos los niños hagan las tres comidas diarias o para auditar las cuentas y abrir puertas y ventanas.

Las élites de Madrid y Barcelona habrían querido, en estas elecciones, una cómoda partida de ping pong entre dos bloques sordos, unidos en sus tramas de corrupción, en sus políticas de impunidad para los de arriba y recortes a los de abajo. Unidos en la ficción de que no hay un día después de las elecciones, que se puede construir un país hablándole sólo a la mitad de su gente. Este escenario binómico dejaba fuera de la discusión política una buena parte de los asuntos que más afectan a la vida cotidiana de las mayorías sociales, y al mismo tiempo amenaza con retraer la participación política y electoral de algunos de estos sectores, que no se sienten convocados ni seducidos por ninguno de los dos bloques en pugna en estas elecciones: ni por la arrogancia de Mas que quiere confundir su nombre con el de Catalunya, ni por la irresponsabilidad y amenazas de la alianza Rajoy-Rivera, que por toda propuesta tiene la negación y el avivamiento del ruido.

Catalunya Sí Que Es Pot (Cataluña Sí Se Puede) es la candidatura de esa gente a la que despectivamente se refería Artur Mas como “los del sí se puede”, los que se ubicaban más allá de las trincheras del Sí y el No. Es la opción de la que Inés Arrimadas se distancia escandalizada al insistir en que está “en las antípodas de los que hacen escraches”, mirando al dedo de la protesta en lugar de a la luna del drama social de la crisis. Pero también es algo más. Catalunya Sí Que Es Pot es la apuesta política por conectar esas dos oleadas democratizadoras, una apuesta doblemente ambiciosa: en la construcción de poder para los de abajo y también en la plurinacionalidad. Llegamos a la recta final de la campaña convocando a la ilusión de tanta gente que pensaba que estas elecciones no iban con ellos y que, por tanto, no sale aún en las encuestas, como no salieron las sacudidas de las elecciones europeas o las victorias en las municipales. La fuerza de los de abajo tiene siempre algo de irrupción imprevista, de lento murmullo creciente, de interrupción del guión de la política oficial como deporte privado entre élites. Es la multitud que este domingo puede salir del colegio electoral susurrando sonrientes “sí se puede”. Llegamos con una propuesta de fraternidad, de sumar fuerzas en las dos oleadas de cambio para profundizar esta oportunidad histórica de revolución democrática.

Un vot des de l’esquerra . Josep Maria Vallès – Exconseller de Justícia de la Generalitat

“Catalunya Sí que es Pot es una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d’una visió transformardora de la nostra societat”, assegura Josep M. Vallès, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona i conseller de Justícia durant el primer tripartit amb Pasqual Maragall

Per als que provenen de la tradició catalana d’esquerres, no és fàcil la decisió sobre què votar el proper 27 de setembre. És innegable que estem davant d’una cita electoral particularment complexa i transcendent. Ho és no només pel que es ventila per Catalunya i també per Espanya. Ho és sobretot perquè forma part d’una competició que desborda l’àmbit peninsular i que es juga simultàniament en tres taulers.

De quins taulers es tracta? El primer és el que enfronta alternatives de projecte econòmic: entre els que pensen que -després de l’aparent superació de la crisi- serà possible tornar a una situació semblant a la que la va precedir i els que sostenen que estem entrant en una etapa en què no valdran receptes d’un temps passat, quan va dominar un capitalisme d’efectes mitigats per certs controls públics. El segon tauler de joc és el que contraposa als satisfets amb una democràcia representativa més o menys regenerada amb els que intenten explorar nous mecanismes de decisió col·lectiva que no sacrifiquin tan sovint els valors d’igualtat i justícia propis de l’ideal democràtic. Finalment, l’últim camp de joc és el que distingeix als “sobiranistes” utòpics i recalcitrants -tant els de les nacions amb estat com els de les nacions sense estat- i els que volen restar protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s’autogovernin en tot el que estigui al seu abast i col·laborin entre elles en tota la resta i en benefici dels seus ciutadans.

Aquestes són les tres batalles simultànies que -d’una manera o d’una altra- s’estan lliurant a escala europea. I ho faran a Catalunya el 27 de setembre. D’aquí que no sigui una jornada per “el vot de la teva vida”, ni tampoc sigui l’apoteosi de la “lluita final”. Serà un episodi més en un canvi de cicle històric, turbulent i d’incert final, com altres que la humanitat ha experimentat al llarg dels segles. En cap dels tres taulers es produirà una victòria clara i definitiva d’uns sobre altres. En realitat, estarem davant d’una escaramussa parcial en una confrontació en la qual Catalunya és un escenari més. Amb això no trec importància als resultats d’aquesta convocatòria electoral. No seran insignificants. Cal assumir-los amb gran responsabilitat perquè constituiran un pas més en l’evolució de l’equilibri entre les forces que he descrit, encara que no es decantin de manera definitiva en cap de les tres dimensions del conflicte.

En aquest context polític-electoral, com es poden situar els catalans que aspiren a la vegada a un canvi de model socioeconòmic, a una radicalització del projecte democràtic i a una redistribució territorial del poder que no accepta la “pseudo-sobirania” d’uns i altres? En primer lloc, convé tenir en compte que els tres objectius són irrenunciables i indissolubles si es vol progressar en el respecte a la dignitat i a la igualtat de totes les persones. No hi ha un argument decisiu que permeti ajornar algun d’aquests objectius en benefici d’un altre, perquè la renúncia a un d’ells va en detriment dels altres. En segon lloc, és clar que aquests objectius requereixen força temps per reforçar el seu valor davant la consciència ciutadana i per trobar els mecanismes -electorales i no electorals- que permetin mobilitzar. Finalment, cal considerar que una obstinació tan ambiciós i de tan llarga durada reclama la màxima acumulació de recursos i capacitats en lloc de fragmentar encara que sigui per raó de legítims matisos.

Aquestes són les coordenades que em porten a donar el meu suport electoral a Catalunya Sí que es Pot. És una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d’una visió transformadora de la nostra societat. Es proposa treballar per l’enfortiment d’una ciutadania activa i compromesa. I, finalment, opta per sumar capacitats, intentant integrar-les més enllà de fronteres apriorístiques de qualsevol classe. Ja sé que no hi ha oferta electoral impecable. Totes -també la que prefereixo en aquesta ocasió- presenten defectes en el seu discurs, en la seva tàctica o en les figures que les representen. Però penso que Catalunya Sí que és Pot posseeix dos avantatges sobre les altres. És més coherent quan defensa sense jerarquia entre ells els tres objectius indispensables per una proposta socialment transformadora. I és la que té més perspectiva de desenvolupament futur -en la seva forma actual o en altres formes-, sigui quin sigui el resultat de l’etapa que es tancarà el 27. Perquè no estem davant d’una carrera de velocitat per als Usain Bolt de la política , sinó davant d’una llarga marxa de resistència que ens tocarà recórrer durant força temps. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

L’esquerra i el procés . Rosa Cañadell

Està clar que el 27 S són unes eleccions que s’interpretaran en clau plebiscitària. Més enllà de tots els dubtes de com i què es farà després del 27S, tant si guanya una opció com una altra, hi ha quelcom que em preocupa molt, i crec que a molta gent que, com jo, porta temps lluitant per una societat més justa i més igualitària.

Em refereixo, bàsicament, a l’intent d’uns i altres de separar i enfrontar les forces polítiques i socials que es consideren d’esquerres, progressistes i radicals. I aquesta separació té un punt flac que crec és molt perillós: i és la identificació del independentisme amb l’esquerra, la millora social, la ruptura… i el no-independentisme amb la dreta, la involució, la impossibilitat de canvi…

Estan sortint articles, declaracions, discursos, tweets, etc. que assimilen a la gent i als partits d’esquerres no independentistes amb “el règim”, amb Aznar, amb el PP… i acusen els seus líders d’estar “venuts” i ser una “trava, un escull, un instrument reaccionari” que fa impossible el “canvi social”. I, al mateix temps es parla de la independència com a “rupturista” i com la salvació de tots els nostres mals.

Jo no entraré en la defensa o no de la   independència. Però sí en la defensa de la democràcia i per tant, del dret a decidir una opció o una altra.   Però això no vol dir pas confondre el personal. Cal dir, i no amagar, que hi ha forces polítiques i socials i moltes persones que són independentistes però són de dretes, i al revés, també hi ha forces polítiques i socials i moltes persones que són d’esquerres però no són independentistes. Caldria no barrejar les coses, ni posar una etiqueta a l’independentisme que no li correspon.

Assegurar que amb la independència arribarem al canvi social és un acte de fe. És possible, però ningú ho sap. Canviarem les fronteres, les normes del joc, el poder de la Generalitat, però no hi ha cap certesa que anem a millorar les condicions socials, ni que anem a revertir les retallades, les lleis laborals, la privatització dels serveis públics, la corrupció dels nostres antics dirigents… La independència NO assegura res d’això. La hipotètica futura Catalunya independent serà més o menys socials, més o menys justa, dependent de qui la governi, de qui tingui la hegemonia i de qui tingui la majoria social per impulsar el canvi i la ruptura. Per tant la independència és una opció, desitjable per a molts i indesitjable a per molts d’altres, però l’única cosa que assegura és un nou Estat, que tant pot ser molt social com molt neoliberal.

Assegurar que tot “anirà millor perquè ens ho farem nosaltres i ho farem millor” és una gran fal·làcia (i un exercici de prepotència!). Els “catalans”, o sigui, les persones que vivim, treballem i estimem Catalunya, tant si han nascut fora de Catalunya com si tenen els avantpassats nascuts aquí (com ara jo), no som ni millor ni pitjors que ningú. Hi ha de tot. I, com a tot arreu, malauradament, uns quants s’han enriquit a costa de molts d’altres. I és que, una cosa és que la opció independentista sigui interclassista i una altra molt diferent és que amb la independència desapareixerien, per art d’encantament, les diferències de classe. Les classes socials existeixen i continuaran existint tant en un Estat propi com en el que tenim.

I al revés, creure que sense independència estarem millor és també un acte de fe. Apel·lar a la por i al desastre si el procés tirés endavant, és també una fal·làcia. Però pensar que dins de l’Estat tenim més possibilitats de canviar les coses és tant lícit com el contrari, ja que igualment dependrà de qui té l’hegemonia, el poder, la força, etc. en el govern espanyol i en el govern autonòmic. A la resta de l’Estat també hi ha forces polítiques i socials que estan lluitant per la ruptura del Règim del 78 i per enfrontar les polítiques   antisocials del PP. Per tant, desestimar el canvi social perquè no s’opta per la independència crec que també és un error. Un error que, a més, debilita l’esquerra i fa un gran favor a la dreta, sobretot a aquesta dreta que ha governat Catalunya durant tants anys i que ha donat tot el suport a les mesures antisocials del PP i que ara s’amaga sota l’ala de JuntsPelSí.   Jo crec que les esquerres, polítiques i socials, tenen molts objectius en comú, i, per tant, sempre s’haurien de considerar aliades, encara que en la qüestió nacional optin per fórmules diferents i, juntes,   haurien de denunciar amb força l’espoli social que ha tingut i té lloc dins de Catalunya i que, com molt bé assenyala Vicenç Navarro, és tant o més gran que l’espoli nacional. 

Què seria millor, socialment parlant, una Catalunya independent governada per la dreta, o una Catalunya dins l’Estat espanyol governat per l’esquerra? De moment, sembla que la pregunta no té pas massa sentit, bàsicament perquè ni l’esquerra de Catalunya ni l’esquerra d’Espanya no sembla pas que tinguin encara la força que necessitem per canviar   coses substancials. I aquesta és la batalla, com agrupar forces per poder enfrontar les polítiques de la Troika i les polítiques dels que fins ara ens han governat, tant a Catalunya com a Espanya. I quan parlo d’agafar forces em refereixo tant a dins de les institucions com a fora d’elles. La organització i la mobilització són absolutament necessàries per poder tombar els grans poders que tenen els bancs, les multinacionals i els polítics que els recolzen.

En uns moments en què els Estats estan totalment segrestats per la Troika, el Bancs i la UE, (només cal mirar Grècia), si les forces socialment progressistes i radicals no tenim molta força, molta més de la que tenim ara, tindrem els mateixos problemes amb un Estat propi o amb el que ara tenim. Per tant, si bé és totalment lícit que les diferents esquerres defensin la seva opció nacional, cal no perdre de vista que, al cap i a la fi, si totes aquestes forces no se sumen, no avançarem gens ni mica en els nostres drets socials, laborals i democràtics, tant si aconseguim sortir d’Espanya com si ens hi hem de quedar.

Crec que faríem un gran favor a la ciutadania, si tot això quedés clar, i sobretot, si en aquesta campanya tan crispada, les esquerres, indepes o no, no es visualitzessin com a enemigues, sinó tot el contrari.

La tercera nación . Raimundo Viejo. EL DIARIO 20 setembre 2015

En las elecciones autonómicas en curso, la cuestión nacional está polarizando el debate hasta el punto de presentar la política catalana como una disyuntiva entre dos naciones irreconciliables o, si se prefiere —dado que las naciones son el resultado de relatos compartidos e identidades colectivas construidas por los nacionalismos—, entre dos narrativas antagónicas. A un lado el relato de la España de 1978: la Transición como momento de reconciliación superador de la división provocada por el golpe militar de 1936. Una España en la que a las naciones sin Estado se les reconoce la condición de “nacionalidad” (que no de nación, aunque resulte absurdo pensar que la una no se derive de la otra), a cambio de que esta lleve por apellido “histórica” (como para conjurarse contra su actualidad). En este marco de referencia, el Estado de las autonomías es considerado una herramienta de éxito en la acomodación de las minorías. De igual modo, se le presenta como un grado de descentralización suficiente a pesar de la pervivencia de otro Estado que se le solapa y tiene un origen anterior —el Estado de las diputaciones—.

En el lado opuesto, la narrativa catalanista articula hoy una demanda independentista sobre la base de un agravio histórico iniciado en 1714, antes incluso de la existencia de las modernas identidades nacionales propiamente dichas (poco importa, pues para el relato catalanista lo suyo existe desde siempre, al igual que para el relato español el arte se inicia en las cuevas de Altamira). De acuerdo al relato independentista, Catalunya (o los Països Catalans) solo será libre fuera de España (aunque dentro de la UE) por medio de la consecución de un Estado-nación que permitirá la resolución de los problemas que lastra el territorio catalán. Es importante notar que no se trata de una Catalunya multinacional, sino de una Catalunya de una sola nación en la que, por consiguiente, nación catalana y Estado puedan ser intercambiables.

El reciente éxito del independentismo en el seno del catalanismo (donde compite con el federalismo, el Estado de las autonomías y otras opciones) puede ser considerado directamente como el resultado del fracaso histórico de España como Estado nacional. De hecho, la correlación entre las crisis de España como Estado nacional y los saltos cualitativos del catalanismo hacia exigencias de autogobierno cada vez mayores y más irreconciliables es evidente. El fracaso de la España isabelina dio pie al regionalismo como un movimiento cultural en defensa de la lengua y cultura catalanas. El fin de la Restauración facilitó el paso del regionalismo al nacionalismo, apareciendo por vez primera (y no antes) la plena vindicación de Catalunya como Nación. La destrucción de la II República por el Franquismo introdujo primero, de los años sesenta en adelante, la independencia como objetivo, si bien durante décadas este no dejaría de ser una opción minoritaria. La sentencia del Estatut, en fin, acabó de provocar el desplazamiento definitivo hacia el independentismo, dejando en evidencia una vez más que la negación del reconocimiento nacional solo ha provocado históricamente el aumento del secesionismo.

El éxito, con todo, del independentismo todavía es más relativo y paradójico de lo que parece a primera vista. En rigor, todavía no alcanza a una mayoría social, solo con dificultad podría lograr una ajustada mayoría de votos y parece abocado a contentarse, más bien, con poder echar mano de de la Declaración Unilateral de Independencia (DUI) con una mayoría de diputados. Artur Mas lo expresó de forma inequívoca: “ Yo si puedo hacer un referéndum lo hago, y se cuentan votos. Pero las reglas del instrumento legal que tenemos dicen que hay que contar diputados“. A falta de pan, buenas son tortas. Tras una legislatura dedicando en exclusiva el debate público a la cuestión nacional, no parece, encuestas en la mano, que los equilibrios hayan cambiado y sí, por el contrario, que la confrontación de las narrativas catalanista y españolista mantengan un status quo respecto a los últimos años.

En el contexto actual, solo una anomalía parece llamada a desbloquear la situación. En su declinación española lleva por nombre Podemos mientras que en su declinación catalana se hace llamar Catalunya, Sí que es pot. En ambos casos nos encontramos con una irrupción inesperada en ambos relatos y contra la que ambos precisan conjurarse por igual, sopena de perder sus hegemonías respectivas. De esta suerte, que Podemos reconozca que Catalunya podría definir su futuro por medio del ejercicio del derecho a decidir no solo constituye una excepción en el panorama español con opciones de gobierno. Pone a su vez de manifiesto la incomodidad con que la que los partidos del régimen de 1978 afrontan el agotamiento del modelo territorial tras la sentencia del Estatut. Al mismo tiempo, la sola posibilidad de una idea de España que no encaje en el esquema del españolismo postfranquista, descoloca al independentismo, confortablemente situado en el discurso victimista con el que siempre aborda su propia impotencia como proyecto de país capaz de alterar de manera decisiva los alineamientos políticos dentro y fuera de Catalunya.

Así las cosas, las próximas elecciones catalanas y españolas marcarán los límites de adaptación de los bandos catalanista y españolista al nuevo contexto. De la lógica complementaria por la que Aznar favorecía a Carod y por la que Mas refuerza a Rajoy pasaremos, sí o sí a juzgar por las encuestas, a un escenario en el que la inestabilidad de los alineamientos políticos y la falta de mayorías estimulen nuevas narrativas capaces de leer el carácter constituyente del momento político que vivimos. Otra idea de España que no puede significar sino otra idea de Catalunya, es posible en la medida en que, antes que prefigurar los resultados finales de la confrontación identitaria, lo que favorezca sea la emergencia del poder constituyente. En este horizonte, los alineamientos que hoy parecen irreductibles se verán definitivamente trastocados y la posibilidad de resolución del conflicto avanzará tan lejos donde nos quiera llevar la política democrática. Hace falta para eso, no obstante, que avance de manera clara y rotunda esa tercera nación, ajena al enrocamiento identitario, que sea capaz de replantear el problema.