Gemma Lienas: “Catalunya Sí Que es Pot és l’alternativa a Mas, a CiU i a les retallades”

Des de Mataró, en un míting que ha comptat amb més 600 persones i la presència del secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, l’eurodiputat Ernest Urtasun, i la candidata mataronina Noe Ayguasenosa, la número 2 de la candidatura, Gemma Lienas, ha assegurat que “Catalunya Sí Que es Pot és l’alternativa a Mas, a CiU i a les polítiques d’austeritat i de les retallades”, una candidatura que representa com cap altra els “valors d’esquerra” i del feminisme.

Després de la deriva cap a la dreta del PSC, apuntant les polítiques d’austeritat de la Troika i deixant de banda el dret a decidir, Lienas ha dit que aquells que volen votar les esquerres, han de votar Catalunya Sí Que es Pot, que sí que representa els valors de la “justícia social” i del dret a decidir. “Junts pel Sí malgrat que porta gent d’esquerres i de dretes, només faran polítiques de dretes com han fet fins ara”, ha dit Lienas.

“Hi ha qui diu que aquestes eleccions són binàries, que van d’un sí o d’un no a la independència però això no és cert”, ha dit la número 2 que ha recordat que el 27S va de combatre els salaris baixos, la diferència salarial entre homes i dones, de demanar més inversió pels 0-3 i de combatre la violència masclista. “I això és el que farem des de Catalunya Sí Que es Pot”, ha assegurat, “seguir l’onada de canvi” iniciada a les eleccions municipals.

 

Pablo Iglesias: “Els bancs no ens podem amenaçar perquè no els devem diners. Els nostres creditors i el nostre contracte és amb la gent”

El Secretari General de Podemos, Pablo Iglesias, ha volgut posar èmfasi en què Catalunya Sí Que Es Pot “no demana diners als bancs, com vam dir des del principi” i es finança a través de microcrèdits perquè “a nosaltres no ens compra ningú, ni ens truca cap banquer per amenaçar-nos o dir-nos que tenim una hipoteca amb ell” a diferència, segons ell, d’altres líders “com Artur Mas, que té les seus embargades”. “Nosaltres només tenim un creditor i un contracte” ha continuat Iglesias “i és amb la gent”.

Precisament sobre Artur Mas, Iglesias ha ironitzat sobre que “últimament sembla un antisistema” per afegir després que “només li falta posar-se samarreta de tirants”. Ara bé, el número 1 de Podemos li ha recriminat al President que mentre “la gent de baix com nosaltres lluitàvem per evitar desnonaments dels bancs” ell “onejava una bandera”. “Són aquests mateixos bancs els què ara us diuen el què heu de fer, perquè tenen el control del seu partit”, ha destacat.

De nou, l’eurodiputat ha volgut refermar el compromís del seu partit amb el dret a decidir dels catalans, reconeixent Catalunya com “una nació” i apostant “perquè els catalans puguin votar per decidir lliurement el seu futur”. Iglesias també s’ha referit directament a l’acte del PSC amb una gran bandera espanyola, recriminant a Pedro Sánchez que es socialistes “no voten pensant en banderes, sinó pensant en la gent” i l’ha exigit que no “s’embolcalli en banderes”.

Ernest Urtasun: un vot per Catalunya Sí Que es Pot és per fer fora els corruptes i recuperar la dignitat institucional

L’eurodiputat d’ICV, Ernest Urtasun, ha demanat el vot per la candidatura que encapçala Lluís Rabell perquè serà un vot “pels drets socials i per fer fora els corruptes i recuperar la dignitat institucional”. “Vivim en una país on hem vist que la gent passa gana i l’administració no ha donat resposta, que han fet fora la gent de casa i el govern no ha donat cap resposta: aquesta és l’herència social de CiU i el PP i que començarem a canviar a partir del 27S”, ha dit Urtasun que ha recordat que mentre practicaven les retallades socials que han castigat les classes populars “han posat la mà a la caixa de manera barroera”. “Estem farts de la corrupció, de l’austeritat, de la reforma laboral”, ha assegurat l’eurodiputat d’ICV. Per això, ha dit Urtasun, hi ha 3 opcions aquestes eleccions: “donar suport a les candidatures que col·laboraran perquè Mas segueixi a la Generalitat, aquelles que es presenten com a canvi però que són recanvi i que apuntalaran Rajoy a la Moncloa o Catalunya Sí Que es Pot que farà president Lluís Rabell”.

 

Núria Lozano: Volem recuperar el dret a decidir-ho tot, davant de l’Estat i dels mercats que ho maneguen tot actualment”

La candidata 17, Núria Lozano, ha definit els integrants de Catalunya Sí Que Es Pot com a “persones honestes, lluitadores i que hem fet una passa endavant per dir prou” i per “recuperar el nostre dret a decidir-ho tot, davant de l’Estat i davant dels mercats que són els qui ho maneguen tot actualment”. Lozano, ha definit a més el 27S com “una operació per canviar-ho tot sense canviar res i continuar remenant les cireres al poder”.

Noe Ayguasenosa: el 27S unes eleccions transcendentals des de totes les perspectives: nacional, social i democràtica

La candidata mataronina número 19 a la llista, Noe Ayguasenosa, ha assegurat que les eleccions del 27S van de combatre la desigualtat. “Ens diuen que farem el vot de la nostra vida però per nosaltres les eleccions són transcendentals des de totes les perspectives: des de la vessant nacional, social i democràtica”, ha assegurat Ayguasenosa que ha recordat que Catalunya és un país ric “però desigual”, amb un 29% de persones en risc d’exclusió social. “Les polítiques no són opcions ni causalitats ni circumstàncies, son opcions per beneficiar a la majoria o beneficiar a la minoria”, ha assegurat la mataronina que ha dit que Catalunya Sí Que es Pot vol el dret a decidir però també decidir sobre tot perquè “no es pot construir un país en contra dels drets de la ciutadania i en contra de la seva gent”.

Vicenç Navarro: “Respecti’ns senyor Mas, no citi Aznar quan parli de nosaltres”

A l’acte també ha participat el catedràtic i integrant de la llista de Catalunya Sí Que Es Pot, Vicenç Navarro, que ha volgut recordar que CDC “ha governat el 80% del període democràtic a Catalunya” per criticar després que “ara intentin dir que no tenen res a veure amb la situació actual del país”. “Es pensen que som tontos?” s’ha preguntat. L’economista ha demanat “respecte” a Artur Mas i l’ha exigit que “no citi Aznar quan parla de la gent treballadora, encara que sé que té moltes coses en comú amb ell”. Navarro ha volgut agrair també la presència de Pablo Iglesias, a qui ha qualificat de “germà”, per “demostrar que hi ha gent al sud de l’Ebre que escolta i respecta als catalans”.

Lluís Rabell considera que cal canviar “l’economia de casino” per una nova economia verda i polítiques de reindustrialització

El cap de llista de Catalunya Sí Que es Pot, Lluís Rabell, ha visitat avui Igualada, la comarca amb “més taxa d’atur” de tota Catalunya per llançar les seves propostes en matèria d’ocupació. “Cal un canvi de model per passar de l’economia de Casino a fer una aposta decidida per la reindustrialització no d’allò obsolet, sinó dels nous vectors de desenvolupament econòmic que poden portar un canvi de model productiu que portin millors condicions de vida i drets socials”, ha dit Rabell que veu necessari deixar enrere projectes com el de Barcelona World per apostar per la nova economia i nova ocupació.

Acompanyat per la coordinadora nacional d’ICV, Dolors Camats, el coportaveu federal d’Equo, Juantxo López Uralde, i la candidata igualadina i número 55 de la llista, Coral Vázquez, Rabell ha explicat les propostes de la candidatura que encapçala per fer possible aquest canvi: “cal deixar enrere la idea del govern d’Artur Mas que la millor política industrial és la que no existeix” sinó que cal més inversió i lideratge dels poders públics per un model que aposti per l’economia productiva i per la reactivació econòmica.

“Hem de competir amb qualitat, formació i desenvolupament i no per rebaixar els costos i els drets laborals i els salaris”, ha assegurat Rabell que ha recordat que ha estat gràcies a la Reforma Laboral del PP i el suport de CiU que s’han minvat els drets dels treballadors i que la Generalitat ha perdut la capacitat d’intervenir en processos de deslocalització d’empreses.

Un dels sectors amb més possibilitat de creació d’ocupació i un dels més importants pel futur i pel canvi de model: la promoció d’indústries vinculades amb la transició energètica i el desenvolupament d’energies verdes per caminar cap a la independència energètica.

Des de la plaça de Cal Font, un dels espais on hi havia una de les fàbriques més importants a Igualada en l’època de l’ebullició tèxtil, Vázquez ha reivindicat les polítiques de reindustrialització de Catalunya Sí Que es Pot per tal de donar a sortida a les dones, doblement castigades per la crisi i la manca d’oportunitats laborals a la comarca, i per la gent jove que ha hagut de marxar així com per les persones aturades que ja no cobren prestació d’atur. Per això, Vázquez ha reivindicat un SOC fort a la comarca.

Suport de Juantxo López Uralde a Catalunya Sí Que es Pot

El coportaveu d’Equo a nivell estatal, Juantxo López Uralde, ha acudit a donar suport a la candidatura que encapçala Lluís Rabell perquè és la que millor representen les propostes per donar sortida a la triple crisi econòmica, social i ecològica. “La crisi ecològica és la germana pobra del debat i està absent del debat polític quan hauria de ser un eix central”, ha lamentat Uralde que ha criticat que mentre es parla molt de sobirania “embolcallats en banderes” s’oblidi de parlar de qüestions com el TTIP que rebaixa els poders dels estats davant de les multinacionals. “Participem en la campanya per denunciar que això està passant”, ha dit Uralde que també ha llançat alternatives de canvi de nova economia verda, que és on hi ha més jaciments d’ocupació i que ajuden no només a combatre la crisi ecològica.

Dolors Camats denuncia la invisibilitat de temes “que afecten al dia a dia de la gent” en campanya

Per la seva banda, Camats coincidit en el diagnòstic de Rabell i Uralde de la manca de debat de “tantíssims temes” que afecten el dia a dia de la gent però que estan absents del debat electoral com la necessitat de combatre l’atur, la precarietat, la manca de sobirania energètica o alimentària i d’allò que ens afecta o ens afectarà, com és el model econòmic volem. “Invisibilitat d’aquests temes en campanya però també dins d’un pretès govern temporal i que ens fan creure que no es prendran decisions d’aquestes qüestions”, ha assegurat Camats. “Portem alternatives perquè és possible un altre model econòmic”, ha dit la coordinadora que ha posat com a exemples mesures com la rehabilitació dels barris o models diferents al que representa Barcelona World, més inversió pública per la indústria.

Pablo Iglesias: “La voluntad de los catalanes ha de escucharse”

“El Periódico de Cataluña”  Viernes, 18 de septiembre del 2015. Enric Hernàndez

Tras su abrupto arranque en la campaña del 27-S, Pablo Iglesias recala en EL PERIÓDICO empeñado en centrar el mensaje de Podemos y de Catalunya Sí que es Pot, que rehúsan alinearse en el bloque del ‘no’ y enarbolan la defensa del derecho a decidir de los catalanes dentro de un proceso constituyente en toda España.

-Tras la polémica que suscitaron sus palabras, ¿ha entendido que para muchos catalanes sea compatible ser independentista con tener padres extremeños o andaluces?

Pablo Iglesias: "La voluntad de los catalanes ha de escucharse"

ALBERT BERTRAN

El secretario general de Podemos, Pablo Iglesias, durante la entrevista con EL PERIÓDICO.

-Sin duda, por eso me disculpé. Eso sí, tengo muy presente que a Marta Ferrusola le molestaba que alguien llamado Pepe Montilla presidiera la Generalitat. Pero, pese a todo, estamos consiguiendo que conflictos laborales como el de Valeo tengan un papel en esta campaña, frente a quienes pretenden dividir a Catalunya en dos: la del ‘sí’ y la del ‘no’, la de Mas y la de Rivera, como sucesor del PP. Lo que divide a Catalunya son las agresiones a la soberanía con los recortes de los servicios públicos de Mas o de los derechos sociales, como la reforma laboral del PP y CiU.

-Entiendo que su propósito es movilizar el voto metropolitano que no suele activarse en las autonómicas.

-Sí. Se equivoca quien entienda que las elecciones autonómicas son menos importantes que las generales. España no cambiará si no cambia Catalunya, y Catalunya tampoco lo hará si no lo hace España. Mas me acusa de ser como Aznar, sabiendo que no es verdad, porque teme que Podemos gane las elecciones y que al otro lado del Ebro haya alguien que escuche, que comprenda que la voluntad de los catalanes tiene que ser escuchada. Si Podemos gobierna en España, igual resulta que la mayoría de los catalanes no se quieren ir. Eso a Mas le preocupa, por eso prefiere a Rajoy, porque con él tendrá más posibilidades de ser president. Mas antepone su interés político personal a los intereses nacionales de Catalunya.

-Su desembarco en la campaña del 27-S, como los de Rajoy y Sánchez, confirman que estas elecciones algo tienen de plebiscitarias…

-No, porque nuestro discurso no es contra la independencia. No quiero que Catalunya se vaya de España, lo que no significa que esté contra la independencia. Somos demócratas y estamos a favor del derecho a decidir, de respetar lo que decidan los catalanes y de articular los mecanismos jurídicos para que esa decisión se pueda traducir políticamente. Pero para hacerlo antes hay que romper el candado de 1978, esa Constitución pactada por los padres políticos de Mas, para discutir la cuestión territorial, el blindaje de los derechos sociales y la lucha contra la corrupción. No estamos en esos dos bloques. Lo que divide a Catalunya no es el sí o el no, sino el 30% de catalanes y catalanas en riesgo de pobreza, el paro juvenil y las consecuencias de los recortes sociales de Mas. Decimos en Madrid lo mismo que en Barcelona: ningún problema con el derecho a decidir, pero lo que hay que hacer es liberarnos de los corruptos en las instituciones y defender la soberanía. A Mas y Rajoy les va bien retroalimentarse, pero ello no beneficia a los catalanes ni a los españoles.

-Si a Mas le conviene la confrontación con Rajoy, ¿por qué ha buscado el cuerpo a cuerpo con usted?

-Mas demuestra cierto nerviosismo, y reconoce quiénes son sus adversarios de verdad, al decir que Pablo Iglesias es Aznar, o que soy de extrema derecha. Me dolió, porque soy nieto de un represaliado encarcelado y condenado a muerte, a mi tío abuelo lo fusilaron y mi padre, que tiene la edad de Mas, fue a la cárcel cuando los demócratas luchaban por las libertades. No juzgo qué hacía Mas cuando mi padre estaba en la cárcel, pero sí le pediré que se disculpe. Fue Pujol quien hizo presidente a Aznar y se reunió con él en el molino de Rato, y fue CiU la que apoyó la amnistía fiscal y la reforma laboral. Resulta poco creíble que un aliado histórico del PP diga que somos como el PP.

-Catalunya Sí que es Pot, inspirada en Barcelona en Comú, no cuenta con el apoyo de Ada Colau en la campaña del 27-S. ¿Eso es un baldón?

-Hay gente de Barcelona en Común colaborando con nosotros. En todo caso, Ada lo está haciendo muy bien, de forma muy inteligente. Fue elegida para ser alcaldesa y asume el mandato recibido de los ciudadanos.

-Al independentismo instrumental, que concibe la independencia como la palanca para un cambio, ¿qué le ofrece Catalunya Sí que es Pot?

-Si lo que desean es una sociedad más justa, estamos de acuerdo en lo básico, y podríamos entendernos en muchas cosas, aunque quizá no en todas. Me cuesta entender que gente de izquierdas como Joan Tardà (ERC), con quien compartimos muchas cosas, esté trabajando para hacer presidente a Mas. A la gente de izquierdas de Catalunya me gustaría verla más cerca de nosotros que de Mas.

-Insiste en defender el derecho a decidir en el marco de un proceso constituyente, pero no se atisba con qué partidos puede acometerse una reforma que requiere el apoyo de tres quintas partes de las Cortes.

-Un catalán que quiera cambiar sabrá que hay notables diferencias entre que Podemos gane las generales, y yo pueda ser presidente, y que las gane Rajoy u otro candidato. No me gusta que algunos digan que Catalunya no puede ser independiente porque la Constitución no lo permite o porque quedaría fuera de la UE, aunque sea verdad. Eso es meter miedo a los ciudadanos. Yo no quiero imponer nada a nadie, quiero seducir. Queremos construir algo juntos, pero si ustedes no quieren, no pasa nada. Trabajaré para que la voluntad política de los catalanes tenga expresión jurídica, pero eso depende de los ciudadanos.

-Se lo preguntaré directamente: ¿Catalunya es una nación?

-Sin duda, Catalunya es una nación.

-¿Y eso qué consecuencias jurídicas debería tener?

-Dependerá de la voluntad colectiva de los catalanes. La expresión jurídica no tiene que ser unívoca: puede haber naciones que se articulen en torno a un solo Estado o que se asocien con otras para formar un Estado. Catalunya deberá ser lo que los catalanes y las catalanas decidan.

-Grecia vota de nuevo este domingo. ¿El precedente de Tsipras es la prueba de que en realidad no se puede?

-Ese es el mensaje que quieren crear nuestros adversarios, aunque hay una parte de verdad en ello. El acuerdo que ha tenido que firmar el Gobierno griego es una humillante paz de Versalles, aunque ha logrado reducir el techo de déficit y así liberar recursos. Lo que queda demostrado es que un gobierno solo no puede. Grecia no tuvo el apoyo de Renzi ni de Hollande. En España es clave hacer cambiar al PSOE, pero eso solo sucederá si Podemos le vence en las urnas. El voto útil para frenar a Rajoy en España es Podemos.

Lluís Rabell: “Catalunya Sí Que es Pot és la candidatura de la gent treballadora”

El cap de llista de Catalunya Sí Que es Pot ha participat avui en un acte amb sindicalistes del món del treball des d’on ha reivindicat la candidatura que ell encapçala com la que defensarà els drets de la classe treballadora. “Una vegada més ens toca posar-nos al davant”, ha dit Rabell que ha recordat que per més que Artur Mas critiqui al PP “estan plenament d’acord” en tot allò que afecta els drets laborals. Per això, Rabell ha demanat a la “gent senzilla”, “que heu patit les pitjors conseqüentncies de la crisi, que treballeu en condicions precàries, que us feu sentir el 27S”.

Durant un míting al Poblenou amb 500 persones, Rabell ha demanat a la gent treballadora de Valeo, de Vodafone, de Solvay, en lluita per defensar els seus drets laborals, que “prenguin la paraula”, perquè està en les seves mans “obrir un horitzó d’esperança”. “Ningú us ha regalat res”, ha recordat i ha apel·lat a la classe treballadora ha votar la candidatura que ell encapçala perquè serà la que defensarà els drets laborals davant aquells que diuen defensar la sobirania però que la “venen als interessos de les multinacionals” com han demostrat donant suport al TTIP.

“Junts pel Sí ens diuen que acceptem reconduir Mas a la presidència de la Generalitat però ja sabem què faran amb els vostres drets”, ha dit Rabell per la qual cosa ha demanat fer possible el canvi per una sortida a la crisi econòmica que no passi per la degradació de les condicions de treball.

L’acte ha comptat amb la participació de treballadors en lluita de Vodafone-Ono, als quals se’ls ha anunciat un ERO que afecta 1.300 persones després d’haver registrat uns beneficis de 500 milions d’euros, ha denunciat la delegada de CCOO Vodafone, Sonia Chaves. També hi ha estat present una delegació dels treballadors de Valeo, en vaga indefinida des del passat 29 de juliol per frenar la deslocalització de l’empresa de Martorelles.

Garzón: “Hem de fer fora el neoliberalisme de les nostres terres”

El diputat de l’Esquerra Plural al Congrés Alberto Garzón ha fet costat a Catalunya Sí Que es Pot per tal de “construir una societat amb justícia social, en un poble català que té dret a decidir-ho tot”, ha assenyalat. Garzón ha destacat que en aquest cicle electoral “està en pugna un nou ordre social”. En aquest sentit, ha sostingut que “l’ordre social cap al qual caminem” té a veure amb que el 94% dels contractes que se signen cada mes siguin temporals, o que des del 2008 s’hagin doblat els contractes d’un sol dia de duració. “En aquesta trinxera, CDC, PP i C’S responen als mateixos interessos”, ha sentenciat.

“No volem que d’aquí uns anys els nostres hospitals siguin propietat d’empreses registrades a paradisos fiscals, i que els nostres habitatges siguin venuts a fons voltors”, ha declarat Garzón. Per això, ha recordat que “els drets d’avui són resultat de les lluites d’ahir, i si volem tenir drets demà hem de lluitar avui”. Tanmateix, ha assegurat, “tenim la oportunitat de frenar-ho”. El diputat de l’Esquerra Plural ha subratllat que el 27S cal “fer fora Mas”, i també Rajoy al desembre, perquè és necessari “fer fora el neoliberalisme de les nostres terres”.

Garzón ha demanat el suport a Catalunya Sí Que es Pot, ja que “només podrem estar alerta si estem units”. El diputat ha assenyalat que si la unitat d’esquerres ha estat possible a Catalunya “necessàriament serà possible a l’Estat i a Europa”, perquè, ha defensat, “ hem de pensar més enllà de les eleccions i treballar en comú”.

Abans de començar l’acte, Rabell ha ofert un contacte informatiu on s’ha referit al comunicat de La Comissió Europea que ha reiterat avui que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i hauria de tornar a demanar l’ingrés. “Tothom opina sobre Catalunya però trobem a faltar que la ciutadania es pugui expressar”, ha dit Rabell que ha criticat que la CE “que no destaca per la transparència ni per les característiques democràtiques”, que s’ha aliat amb el BCE per imposar una rebaixa de les condicions de treball, “opini sobre una qüestió que afecta a la ciutadania”.

Joan Coscubiela: La primera condició per guanyar el futur és resistir el present

El número 3 de la llista, Joan Coscubiela, ha recordat que “la primera condició per guanyar el futur, és resistir el present” i per això ha estat tant important el paper jugat en els darrers anys per aquells i aquelles que han fet possible les vagues generals “tretes amb fòrceps”, per la lluita de la PAH, per les marees ciutadanes en defensa de l’educació i la sanitat públiques. Durant la seva intervenció en el míting amb sindicalistes, Coscubiela ha aprofitat per denunciar “la irresponsabilitat” Junts pel Sí que fa xerrades assegurant que en una Catalunya independent, les pensions serien més altes. “MENTIDA!”, ha cridat el número 3 que ha recordat que l’augment de les pensions depèn de la capacitat de lluita, de que el treball sigui de qualitat enlloc de precari i si els salaris són dignes. I tot això, ha manifestat, ho impossibilitat la reforma laboral del PP que va comptar amb el suport del PP. “Volem sobirania davant de l’estat però també davant dels mercats i la independència per si sola no la garanteix”, ha avisat. Per tot plegat, ha dit, per guanyar les eleccions, cal guanyar-les als centres de treball, als barris més populars de les ciutats i fent visible aquella gent que el govern d’Artur Mas ha pretès fer invisible els últims anys.

Ruth Moreta: Cal fer fora els que ens roben el present i el futur

Rut Moretta, la 16 per la llista de Barcelona, ha demanat seguir el canvi produït a les eleccions municipals i fer fora del govern aquells que “han matxacat els drets amb reformes laborals, polítiques austericides i retallades, els que ens han portat a una situació de pobresa i exclusió social”. “Ens estan robant el present i el futur i ara ha arribat l’hora de guanyar la gent decent”, ha sentenciat.

 

Núria Lozano: “Cal que iniciem una revolta democràtica”

La número 17 de la llista, Núria Lozano, ha criticat “la indecència d’un Govern que parlava del caràcter garantista dels nous expedients de regulació mentre regalava la sobirania en la matèria”. També ha denunciat la reforma laboral del PP aprovada amb el suport de CDC, “que en nom de la creació d’ocupació ens hem deixat pel camí més d’un milió de llocs de treball”. En aquest sentit, ha destacat que mentre PP, CDC i Ciutadans “fan veure que es barallen, es posen d’acord per a esclafar els nostres drets”. Catalunya Sí Que es Pot, ha subratllat, és una candidatura formada per “protagonistes actius de les principals mobilitzacions a casa nostra”, i sindicalistes “compromesos amb els treballadors i treballadores”. “Cal que iniciem una revolta democràtica no només el 27S, sinó més enllà”, ha sentenciat, i ha reivindicat propostes de Catalunya Sí Que es Pot com una renda garantida de ciutadania que permeti “donar esperança a aquells que ja no tenen res”.

 

Aina Vidal: Cal una Catalunya que governi pel 99%

Aina Vidal candidata a la llista de Catalunya Sí Que es Pot ha presentat els 3 sí de la candidatura: a la Catalunya social, als drets de la gent, a la Catalunya de les que donem la cara, de la il·lusió i a l’alegria del canvi i el “no” a la Catalunya que vota la reforma laboral. “Sí que podem i ho necessitem perquè cal una Catalunya lliure de màfies i de corruptes, que cuidi el 99% de la població i no a 4 col·legues del 3%”, ha sentenciat.

Íñigo Errejón: “Ho diem clar i català: han de ser els catalans els qui decideixin la seva relació amb Espanya, no Obama ni Merkel”


La candidatura Catalunya Sí Que Es Pot ha comptat avui a un acte a Barcelona amb la presència de tres regidors de l’Ajuntament de Barcelona pertanyents a Barcelona en Comú. La segona tinent d’alcalde Laia Ortiz, la regidora de cicle de vida, feminismes i LGTBI i del Districte de les Corts, Laura Pérez i el regidor d’Educació i Universitats i del Districte de Gràcia, Raimundo Viejo han participat en un míting a la Plaça de la Olivereta del barri de Sants juntament amb els candidats Marc Bertomeu i Jéssica Albiach, el Secretari Polític de Podemos, Íñigo Errejón i l’historiador Xavier Domènech. Íñigo Errejón, ha criticat que alguns vulguin tornar “als temps de Bienvenido Mr. Marshall” en al·lusió a la cobertura que el govern espanyol ha donat a les paraules de Barack Obama sobre Catalunya.

“Avui tothom està revoltat perquè Obama ha dit alguna cosa sobre Catalunya” ha dit Errejón, que ha defensat que la relació entre Catalunya i Espanya “l’ha de decidir els catalans amb un govern d’Espanya que els sàpiga escoltar i respectar” per insistir un cop més en el compromís del seu partit amb al dret a decidir: “Senyor Mas, ho diem clar i català, nosaltres estem pel dret a decidir i garantirem un referèndum amb totes les garanties”.

Errejón també ha declarat que “tot i ser madrileny, em sento també de Barcelona” perquè la ciutat té “una alcaldia al servei de la gent”. En aquest sentit, el número 2 de Podemos ha recordat “la lliçó que ens vam endur el 24M i els somriures que tots teníem al veure que la gent comuna s’adonava que podia ser part del canvi” per vincular després les alcaldies de Madrid i Barcelona, assenyalant que totes dues “són ciutats que lluiten contra els desnonaments i tenen les portes obertes als refugiats”.

Dirigent-se directament a Artur Mas, Errejón li ha recordat que “la gent del ‘Sí se puede’ com la van anomenar despectivament, et va guanyar l’alcaldia de Barcelona” per instar després a la “gent de baix” que no desaprofiti el 27S, que ha qualificat “d’oportunitat històrica de canvi”, i que deixi de votar “amb el nas tapat als de sempre” per apostar aquesta vegada per Lluís Rabell i Catalunya Sí Que Es Pot.

Suport d’Ortiz, Viejo i Pérez a Catalunya Sí Que es Pot

 La regidora Laura Pérez ha assenyalat que passades les eleccions del 24M, Catalunya es troba ara “a la segona parada del tren que viatja recte cap a la victòria de la gent” i que per primera vegada “és gent com nosaltres, gent corrent qui està conduint la locomotora”, per continuar assenyalant la necessitat de “recuperar els drets que ens han arrabassat, també des de la Generalitat”. En la mateixa línia s’ha expressat Raimundo Viejo, que ha assegurat que el canvi “que ja ha començat té límits” imposats per lleis catalanes i estatals que impedeixen “superar les fronteres que ara mateix tenim”. Per resoldre aquestes limitacions, Viejo ha volgut parlar de la necessitat “d’aconseguir governs de la gent a la Generalitat primer, i al govern d’Espanya després per canviar la societat completament”.

Per la seva banda, la segona tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, ha demanat “ajuda per mobilitzar la voluntat de canvi a partir del 27S” mitjançant “un projecte de sumes i col·lectiu com és Catalunya Sí Que es Pot com demostra aquest acte coral que avui fem”. Per Ortiz, “els canvis van començar a les places” i ara la segona tinent d’alcalde ha assegurat que s’imagina “un govern de la Generalitat diferent, posant les seves energies en un rescat social que altres no apliquen perquè sempre troben excuses”.

Xavier Domènech: “Vivim un moment surrealista i indignant. Els retalladors ara es presenten com llibertadors”

A l’acte també ha participat l’historiador Xavier Domènech, que ha qualificat el moment actual de “surrealista i indignant” perquè segons ell, “aquells que han dut a terme les pitjors retallades del país ara es presenten com els seus llibertadors”. En aquest sentit, Domènech ha criticat que des d’alguns sectors es vulgui marcar “d’enemics d’aquests llibertadors” totes aquelles persones que “van lluitar per mantenir oberts els CAPs, que van protestar contra la reforma laboral o contra l’amnistia fiscal”.

L’historiador i també col·laborador de l’Ajuntament de Barcelona ha recordat que des que governa Artur Mas, Catalunya “té 6.000 professionals menys a la sanitat pública, les taxes universitàries en quart lloc de les més cares d’Europa” i que la defensa actual de la Renda Garantida que fa Junts pel Sí no és creïble perquè va ser l’actual govern qui va retallar el PIRMI “condemnant a 10.000 nens catalans a la malnutrició.”. “Aquests són els llibertadors i els patriotes?” s’ha acabat preguntant Domènech.

Jéssica Albiach: “Promourem una llei de segona oportunitat”

La número 7 de la llista de Catalunya Sí Que Es Pot a Barcelona, Jéssica Albiach, ha defensat que la seva candidatura “és l’única alternativa de govern als retalladors, corruptes i crispadors, d’una banda i de l’altra” per continuar criticant que els polítics “que cobren sous milionaris i es mantenen al càrrec durant dècades” no poden aspirar a representar “la gent comú”.

Albiach a més ha anunciat que si arriben al govern, promouran una llei de segona oportunitat “perquè les famílies puguin tornar a començar des de zero i no arrosseguin un deute de per vida”.

Marc Bertomeu: “La privatització de TABASA o el projecte Castor demostren ja és hora de rescatar les persones”

El número 12 de la candidatura, Marc Bertomeu, ha citat dos exemples que, segons al seu parer “demostren que els governs actuals socialitzen les pèrdues però privatitzen els beneficis”, en al·lusió a la privatització de TABASA “que es va vendre un any després pel doble que es va ingressar per privatitzar-la” i del projecte Castor, que segons Bertomeu evidencia que “és hora de deixar de rescatar bancs i començar a rescatar les persones”, fet que només requereix “la nostra voluntat política de canvi”.

Lluís Rabell demana als votants socialistes “agrupar el vot” en Catalunya Sí Que es Pot per fer possible el canvi el 27S

Des del míting a El Prat de Llobregat que ha comptat amb la presència del dirigent d’IU, Alberto Garzón, i unes 800 persones, Lluís Rabell ha aprofitat per dirigir-se als votants que en les eleccions generals voten socialista i a les eleccions catalanes a vegades no voten, a no dividir el vot i agrupar-lo al voltant de Catalunya Sí Que es Pot. “No us demanaré que canvieu els sentiments però ara és necessari agrupar el vot per tenir la força necessària capaç de liderar el canvi. Necessitem els vostres vots”, ha demanat Rabell que ha assegurat que “no renunciem a cap vot” perquè “volem construir un projecte plegats on l’important no és d’on venim sinó cap a on anem”.

D’aquesta manera, el cap de llista de Catalunya Sí Que es Pot ha demanat el suport necessari per evitar que Catalunya es converteixi amb una “Andorra amb vistes al mar” on el 3% seguirà sent una manera de governar. “Necessitem una força de govern per liderar el canvi”, ha dit Rabell per tombar primer el govern d’Artur Mas i després tombar el govern de Rajoy. “Als altres sembla que ja els està bé, però nosaltres sabem que com pitjor, pitjor i que si hi ha un canvi a l’estat generarem condicions més favorables per la gent treballadora però també per les aspiracions democràtiques de Catalunya”, ha assegurat Rabell.

Durant la seva intervenció, Mas ha rebutjat que aquestes eleccions només vagin de si toca parlar de sí o no a la independència. “El problema no és de més Catalunya o més Espanya sinó de més democràcia”, ha dit Rabell, que també ha lamentat que en aquest debat opini tothom, fins i tot Obama, menys els catalans. “Quan ens donaran la paraula d’una punyetera vegada?”, s’ha preguntat el cap de llista de Catalunya Sí Que es Pot, que ha recordat que l’aposta de la seva candidatura és “lluitar” per aconseguir un referèndum amb totes les garanties.

“Volem recordar davant 400 famílies que sempre han Governat Catalunya que totes les conquestes socials, democràtiques, de dignitat, de millorar els barris, els transports, l’educació i les llibertats han estat portats per la lluita de la gent treballadora”, ha dit Rabell que ha fet una crida als assistents: “un cop més us toca posar-vos dempeus cat perquè sou els que sereu capaços d’obrir un horitzó de justícia social”.

Garzón: “Estem en la mateixa lluita”

“Estic aquí perquè més enllà de les identitats nacionals i preferències polítiques, tots patim les retallades i la política neoliberal dels diferents governs”, ha iniciat el diputat de l’Esquerra Plural Alberto Garzón la seva intervenció al Prat. Garzón ha recordat que va poder anar a la universitat pública “perquè hi havia un estat social que va ser resultat de la lluita dels nostres pares i avis”. “No podem permetre que totes aquestes lluites siguin esborrades del mapa pels partits que diuen defensar la gent però provoquen els seus desnonaments i acomiadaments”, ha defensat.

El diputat de l’Esquerra Plural ha subratllat que Catalunya Sí Que es Pot “ha entès que la unitat és l’instrument per aconseguir la llibertat”. Una llibertat, ha definit, que “només és possible si la gent té garantits els seus drets fonamentals, tenir feina, educació, sanitat”. En aquest sentit, Garzón ha dit que no es pot permetre que un país desenvolupat hi hagi persones que no tinguin accés a l’aigua o a la llum perquè no poden pagar-la. “Per això ens situem enfront del PP, de CDC i de Ciutadans”, ha sentenciat.

Garzón ha reivindicat “la política ennoblida, de dir la veritat, de la transparència”, perquè “el que està en joc és la vida de tots nosaltres i les properes generacions”. Per això, ha destacat que Catalunya Sí Que es pot és “una candidatura exemplar”, perquè “és tan greu el que ens juguem que necessitem unir-nos”. “Estic al vostre servei, estem en la mateixa lluita i ens trobarem”, ha conclòs.

 

Ehliluch: “Les treballadores volem girar la truita”

 

Saida Ehliluch, número 28 de la candidatura, ha assegurat que “els treballadors i treballadores volem girar la truita a Catalunya”. El Govern de CdC, ha subratllat Ehliluch, “ha creat desigualtat i s’ha oblidat de les classes populars”. La candidata ha afirmat que “no és veritat que no hi hagi recursos”, sinó que el que cal és prioritzar les persones, fer un rescat social”. El pacte de CdC amb el PP per la reforma laboral, ha denunciat, “ha generat atur, precarietat, i ha bloquejat la llei de la dependència, que ens han fet perdre molt a les dones”. Davant això, “el càstig ha de ser fer-los fora”, ha conclòs.

 

Vicioso reclama una Catalunya “amb la dignitat del Baix Llobregat”

 

La candidata número 32 per Barcelona, Lorena Vicioso, ha reivindicat la lluita dels veïns i les veïnes del Prat de Llobregat per aconseguir centres sanitaris, places públiques i habitatges. “De vosaltres he après, per a mi sou un exemple de dignitat”, ha afirmat. “Volem una Catalunya com el Baix Llobregat, una comarca oblidada durant molts anys, acostumada a suar i defensar els drets i la dignitat de les persones”, ha afegit. Vicioso ha criticar que “alguns volen dividir Catalunya entre el no del PP i el sí de CDC”, però ha destacat que hi ha la Catalunya “dels que intenten arribar a finals de mes i de les persones que saben el que costa omplir una nevera”, i una altra, “la de Mas, que fa dels nostres drets el seu negoci entregant-lo a les empreses a canvi del 3%”. “Nosaltres volem la Catalunya de la gent”, ha sentenciat.

Albano Dante: Volem un país nou sense Mas com a president

També ha intervingut en l’acte el número 4 de la llista, Albano Dante, ha posat de manifest que “davant dels que agafen la bandera i no volen parlar de res més”, Catalunya Sí Que es Pot “vol decidir com volem viure”. “Volem un país nou perquè aquest no ens agrada” i però per fer-lo “si és amb Mas president, que no ens hi comptin” perquè seguiran les retallades i les privatitzacions “mentre els seus amics fan negoci”. “Diuen que no hi ha diners per mestres però donen diners a l’escola privada”, ha dit Dante, que ha recordat que “aquesta decisió es va prendre des de Barcelona i no des de Madrid”. “No ens agrada l’Espanya de Rajoy i del PP i per això treballarem perquè marxi però tampoc ens agrada la Catalunya de CiU que decideix treure diners a la sanitat pública per donar-los a Capio”, ha assegurat. I per fer possible el canvi de govern, ha dit el número 4, el 27S i després calen dues coses: “molta força en número de diputats però també al carrer perquè els drets es defensen en les mobilitzacions”.

Lluís Rabell es compromet a abordar el drama dels desnonaments en els 100 primers dies de Govern

El presidenciable de Catalunya Sí Que es Pot, Lluís Rabell, s’ha compromès avui des d’una roda de premsa a l’Agència EFE a treballar per “un país lliure de desnonaments”. “Si hi ha una mesura social que requereixuna actuació immediata és sobre el tema d’habitatge”, ha dit Rabell que ha recordat que Catalunya és un país líder en desnonaments dins l’Estat espanyol, amb 31 llançaments al dia. Cal una administració amigadels ajuntaments que vetllen per aturar desnonaments i que vetllen per perquè les famílies tinguin una sortida digna”, ha assegurat Rabell, per la qual cosa s’ha mostrat favorable a una llei de segona oportunitat i ala dació en pagament.

La proposta programàtica de Catalunya Sí Que es Pot aposta per aprovar la dació en pagament retroactiva, fent possible que les persones i famílies que ara arrosseguen un deute hipotecari per tota la vida puguin fer ús del’habitatge amb un contracte de lloguer o cessió temporal d’ús. A més, si la candidatura de confluència governa seguirà la feina iniciada pels ajuntaments progressistes enlloc d’actuar en sentit contrari, “com ha fet el govern delsmillors “ que ha recordat que una de les primeres mesures que va fer va ser “carregar-se un dels instruments que teníem: la Llei d’Habitatge”.

Així, Rabell s’ha mostrat partidari de presentar una llei de segona oportunitat que permetria una reestructuració ordenada o una quitança d’una part del deute o refinançament per a persones físiques. “La força dels ajuntamentsaixoplugats i liderats per administració de la Generalitat compromesa tindria més força. Per això és indefugible i inajornable”, ha assegurat.

Durant la roda de premsa a l’Agència Efe, Rabell ha proposat una trobada amb totes les entitats financeres per a mobilitzar els habitatges que no estan a disposició de les administracions públiques per a desenvolupar un parc delloguer social. Tal com diu el programa de la candidatura que encapçala, caldria crear un Fons Social Català d’Habitatges, format entre altres pels habitatges buits que caixes i bancs van traspassar a la societat estatal SAREB, queserà gestionat amb els ajuntaments i les entitats sense ànim de lucre, per garantir un allotjament digne a totes les persones es vegin privades del seu habitatge habitual per desnonaments o que no puguin accedir per primeravegada a un habitatge per manca d’ingressos suficients o situació d’exclusió social.

De la mateixa manera, la candidatura de la confluència vol recuperar les disposicions de la Llei del dret a l’habitatge de 2008 que possibilitaven l’expropiació temporal del dret de l’ús de l’habitatge per ser destinats a lloguer social, quan s’acrediti necessitat d’habitatge assequible.

Resposta a Obama

En resposta a Obama que ahir va manifestar la voluntat d’una “Espanya unida i forta”, Rabell ha dit que “tothom opina de Catalunya menys la societat catalana”. “Cal que opinem i la millor manera per a què tingui una lecturainequívoca és la celebració referèndum amb garanties democràtiques i reforcen la nostra convicció”, ha assegurat.

Les causes reals (i ocultades) del subdesenvolupament social de Catalunya. V.Navarro

Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 14 de setembre de 2015.

Aquest article intenta explicar el que passa a Catalunya, presentant una visió molt minoritària tant en els grans mitjans d’informació a Catalunya com a la resta d’Espanya. Mostra que l’enorme patiment de les classes populars a Catalunya es basa predominantment en l’enorme domini que les dretes han tingut en les institucions financeres, econòmiques, polítiques i mediàtiques de l’establishment català, el centre del qual ha estat el pujolisme. Aquesta classe dominant i la seva aliança amb la classe política i mediàtica que ha controlat l’Estat espanyol explica el gran deteriorament del benestar i qualitat de vida de les classes populars a Catalunya. L’article detalla també els orígens del moviment independentista i el seu gran creixement durant la Gran Recessió.

I. A on som a Catalunya ara: el gran declivi del benestar i qualitat de vida de les classes populars catalanes

Per saber on anem hem de saber on som i d’on venim. Comencem, doncs, per analitzar a on som. Què està succeint avui a Catalunya? I les dades parlen per si mateixes. Mai abans, durant l’època democràtica, no havíem vist d’una manera tan marcada el deteriorament del benestar i de la qualitat de vida de les classes populars, que constitueixen la majoria de la població que viu a Catalunya. La desocupació ha assolit uns nivells que no s’havien vist mai abans. Més de la meitat dels joves és a l’atur, sense poder trobar treball, i pràcticament un de cada quatre adults està en situació de desocupació, mantenint les majors taxes de desocupació adulta i juvenil a la UE-15 després de Grècia i Espanya.

Una de les causes d’aquesta situació ha estat una gran destrucció dels llocs de treball des que es va iniciar la crisi el 2007 . La major destrucció va tenir lloc a partir del govern CiU. Només en dos anys, 2011-2013, es van destruir 236.000 llocs de treball, en part com a resultat de la reforma laboral aprovada per CiU i el PP a les Corts Espanyoles (la majoria dels quals corresponia a contractes indefinits) . La gran majoria dels nous llocs de treball (que és un nombre menor al de llocs de treball destruïts) són, no obstant això, treballs precaris amb contractes temporals. D’altra banda, i des que es va iniciar la crisi fins a 2013, el nombre de persones a l’atur que portaven buscant treball durant més de dos anys sense trobar-lo va augmentar un 1.000%. I també ha augmentat el nombre de famílies en les quals tots els membres actius de la unitat familiar busquen però no troben feina. Dos anys després del govern CiU, aquest nombre havia assolit una situació sense precedents, amb un 42% de les persones a l’atur que es trobaven en aquesta situació. El que aquestes xifres mostren és l’enorme dolor humà que s’ha creat durant la crisi, havent contribuït en gran mesura a aquest dolor la reforma laboral aprovada per la coalició CiU.

II. La caiguda dels salaris i l’enorme creixement de les desigualtats

Aquesta situació és causa i alhora conseqüència de l’enorme debilitament del món del treball català, la qual cosa explica l’enorme baixada dels salaris, la més accentuada a Espanya després d’Andalusia. Aquest descens, més la disminució del nombre d’assalariats i el gran deteriorament del mercat de treball català, explica que les rendes del treball, com a percentatge de les rendes totals a Catalunya, hagin descendit d’una manera molt significativa, sent l’any 2012 (l’últim any en què es va publicar aquesta dada) un dels més baixos d’Espanya i de la UE (52% de la renda total de Catalunya). Aquesta baixada de les rendes del treball (com a percentatge de les rendes totals) ha estat a costa de l’augment de les rendes del capital, i molt especialment de les rendes superiors que deriven les seves rendes de la propietat del capital. Aquests propietaris i també gestors d’aquest capital (i molt especialment del capital financer) han crescut molt significativament (i molt en particular en els últims anys del mandat del govern CiU). Com a conseqüència, les desigualtats de renda han augmentat d’una manera molt marcada, sent Catalunya el país amb majors desigualtats després de Grècia, Portugal i Espanya, amb un dels coeficients de Gini –que mesura el nivell de desigualtat (a major nombre, major la desigualtat)– més alts de la UE-15 (32,6), havent crescut un 10% des que es va iniciar la crisi (com a punt de comparació, Suècia tenia un Gini del 24,9 en el mateix any).

Una altra manera de mesurar aquest creixement de la desigualtat és veure els cops que la renda mitjana del 20% de la població catalana que té més renda és més elevada que la del 20% que té menys renda: van passar a ser de 4,7 cops a l’inici de la crisi (2007) a 5,7 cops el 2013, un increment d’un 21%. La mitjana de la UE-15 va ser de 4,9 vegades. Aquesta desigualtat de rendes, la major de la UE-15 després de Grècia, Espanya i Portugal, és fins i tot major quan es compara la renda del 10% de la població catalana amb més renda i la del 10% dels catalans amb menor renda. Des de l’inici de la crisi al 2012, els més rics (10% superior) van passar de tenir 7,65 vegades més que els pobres (el 10% inferior) a 15,35 vegades (un increment ni més ni menys que d’un 100%) . Les diferències entre els més rics i els més pobres, unes de les més altes de la UE-15, han patit el major increment conegut a la UE-15, després de Grècia, Espanya i Portugal.

III. Conseqüències: a molt pocs països la diferència de mortalitat per classe social és tan accentuada como a Catalunya

El valor d’aquestes xifres adquireix tota la importància que mereix quan s’analitza la conseqüència d’aquestes desigualtats en qüestions de vida i mort. Alguns dels barris més benestants de Barcelona (com ara alguns dels de Sarrià-Sant Gervasi, burgesia i classe mitjana de renda alta) tenen una esperança de vida entre els homes de 82,7 anys, que són 28 anys més (no dies, sinó anys) que la que té el veïnat, homes, d’alguns barris de Sants-Montjuïc, classe obrera (54,9 anys al barri de la Marina del Prat Vermell), i 24 anys més en el cas de les dones . En altres paraules, la gent amb majors recursos a Catalunya viu al voltant d’entre 24-28 anys més que les persones de classe treballadora de baixos ingressos (el promig als països de la UE-15 és de 7 anys, i a Espanya és de 10 anys). Parlar de cohesió social a Catalunya (com constantment accentua el discurs oficial del govern de la Generalitat) està mancat de credibilitat.

En realitat, la bretxa de risc a la pobresa va augmentar molt durant la crisi, sent major que l’existent a Espanya i a la mitjana de la UE-15. Després de tres anys de govern de CiU, el 2013, 95.000 famílies no tenien cap ingrés, el major nombre a Espanya després d’Andalusia, sent el percentatge de la població vulnerable a la pobresa i/o a l’exclusió social un dels més alts en aquella comunitat europea. Gairebé un de cada quatre nens a Catalunya viu en situacions de pobresa i/o d’exclusió social. I quan analitzem el tipus de pobresa específica, com la pobresa energètica (que vol dir que no poden tenir calefacció o llum a casa), o la pobresa alimentària (que significa que la població no pot accedir als aliments bàsics per manca de recursos), les xifres es disparen per assolir nivells mai abans vistos, entre els més alts, de nou, de la UE-15.

IV. L’Estat del Benestar català: el seu subfinançament i gran deteriorament durant la crisi

Però això és només una cara de la moneda. L’altra cara és l’enorme reducció de la protecció social, que vol dir, les transferències de fons públics a la població per protegir-los enfront de l’infortuni, enfront de la pobresa i/o enfront de la inseguretat, mitjançant mesures com l’assegurança de desocupació, que avui cobreix menys de la meitat de la població a l’atur, i que deixa les famílies desprotegides, situació que n’afecta una de cada quatre. Aquesta reducció de recursos públics ha afectat d’una manera molt notable el benestar de la majoria de la població, i molt en particular de les classes populars. Hem vist les retallades de despesa pública social més accentuades que hagin tingut lloc a Espanya i, també a la UE-15, retallades que s’han produït en els serveis públics com ara la sanitat (amb un 14,5% menys de despesa que a l’inici del període de CiU), educació (un 17,1% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), escoles bressol (mal anomenades guarderies), serveis domiciliaris a les persones amb discapacitats, habitatge social (un 60% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), serveis socials i serveis de prevenció de l’exclusió social (un 34% menys de despesa que a l’inici del govern CiU), i molts d’altres, serveis àmpliament utilitzats per aquestes classes populars. No cal dir que aquestes retallades (de 3.456 milions durant el mandat de CiU) han afectat molt negativament l’accessibilitat i la qualitat d’aquests serveis, amb una considerable destrucció d’ocupació pública. Es miri com es miri, la Catalunya social s’ha deteriorat d’una manera molt marcada, amb el consegüent dany a la qualitat de vida del poble català.

Aquest deteriorament social, per cert, no és solament conseqüència, sinó també causa del deteriorament econòmic, tema del qual gairebé mai no es parla als mitjans públics de la Generalitat. La baixada de salaris i les retallades de despesa pública són la major causa de la gran disminució de la demanda domèstica, que ha causat el descens tan marcat del creixement econòmic i la més llarga Recessió que Catalunya hagi tingut durant l’època democràtica. L’evidència d’això és molt extensa i convincent (vegeu el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante, Editorial Anagrama, 2015, que acaba d’aparèixer a les llibreries).

Aquest breu examen del deteriorament de la situació social ha d’acabar amb una observació de cabdal importància. El dany causat per aquestes retallades ha estat particularment accentuat com a conseqüència que la despesa pública social (que cobreix la despesa en transferències i serveis públics de l’Estat del Benestar, citats en el paràgraf anterior) a Catalunya ja era molt baixa abans que s’iniciés la Gran Recessió, sent Catalunya un dels països que tenien una despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15.

V. Per què aquest deteriorament de la Catalunya social? El que s’oculta als mitjans d’informació de la Generalitat de Catalunya (TV3 i Catalunya Ràdio) i altres mitjans privats d’informació conservadors i liberals (que són la majoria)

Els indicadors del declivi social són tan contundents que poques persones poden qüestionar la gravetat de la situació. La gran diferència d’opinions sorgeix en l’explicació del perquè aquest declivi tan accentuat en un Estat del Benestar tan poc desenvolupat. Per què aquest subdesenvolupament, i per què aquest deteriorament del poc que ja teníem?

En realitat, l’explicació és fàcil de veure, i ens ve donada per l’anàlisi del que succeeix als països del sud d’Europa, com ara Grècia, Portugal i Espanya (incloent Catalunya). Aquests països es caracteritzen tots ells per tenir mercats de treball d’escassa qualitat, amb baixos nivells de població ocupada, elevats nivells de desocupació, atur i precarietat, i a on la despesa pública social per habitant ha estat molt baixa. En ells, les classes populars han tingut poc poder, mentre que les classes acabalades (el que es deia abans classe capitalista, terme que no s’utilitza perquè es considera erròniament antiquat) n’han tingut molt. En altres paraules, han estat països (a diferència dels països escandinaus, a on la despesa pública social per habitant és molt elevada) a on les dretes han manat molt i les esquerres poc. Tots ells van tenir dictadures ultradretanes (feixistes o filofeixistes) i tots ells van tenir processos de transició de la dictadura a la democràcia en condicions molt favorables a les dretes que controlaven el procés de transició. Això va passar a Grècia, va passar a Portugal i va passar a Catalunya i a la resta d’Espanya.

L’endarreriment social de Catalunya està basat en aquesta realitat. Les dretes (una coalició d’un partit liberal, Convergència Democràtica de Catalunya –CDC–, i un conservador cristianodemòcrata, Unió Democràtica de Catalunya –UDC–) han governat Catalunya durant el 80% del període democràtic. Amb l’excepció del període de govern tripartit (que, per cert, va reduir el gran dèficit de despesa pública social que té Catalunya versus la resta d’Espanya i la resta de la UE-15), CiU ha governat Catalunya gairebé sempre. Aquí està l’explicació d’aquest enorme endarreriment social i també de l’especialment dura que ha estat la resposta de la Generalitat de Catalunya a la crisi, amb l’elevadíssim deteriorament del mercat de treball i de l’Estat del Benestar.

dreta catalana, hegemonitzada per la coalició liberal conservadora, que pertany a les mateixes famílies polítiques que el Partit Popular (i també, per cert, que el nou partit Ciutadans, també un partit liberal), ha aprovat les lleis a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya responsables del subdesenvolupament i deteriorament de l’Estat del Benestar. Aquestes intervencions públiques inclouen les reformes laborals (que tenien l’objectiu mai explicitat de reduir els salaris i les conseqüències de les quals he documentat a la primera part de l’article), les lleis d’equilibri pressupostari, aprovades per CiU a les Corts Espanyoles, i els pressupostos d’austeritat aprovats al Parlament de Catalunya, així com les polítiques fiscals i tributàries (summament regressives), també aprovades a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya, que han accentuat el ja molt escàs impacte redistributiu de la Generalitat de Catalunya. Aquestes polítiques fiscals i regressives són responsables, com he mostrat anteriorment, que Catalunya sigui un dels països més desiguals de la UE-15. En realitat, el partit dominant dins de la fins fa poc coalició governant a Catalunya, CiU, ha estat CDC, un partit liberal que, com qualsevol altre partit liberal, ha estat especialment sensible als grups econòmics i financers que dominen la vida econòmica de Catalunya i que el financen, com mostren els múltiples casos de corrupció (cosa que explica que tingui moltes de les seves seus embargades). CDC és la versió més dura del pujolisme, que és una formació de caràcter de cacic i clientelista semblant a la dreta del sud d’Itàlia.

Aquesta breu discussió del perquè de l’endarreriment i declivi de la Catalunya social ha d’incloure una dada importantíssima. La gran majoria de les polítiques citades anteriorment que han danyat la Catalunya social han estat aprovades per partits catalans (i molt especialment CDC i UCD) a les Corts Espanyoles, amb la col•laboració i en suport de propostes de les dretes espanyoles, i en ocasions del PSOE (en la fase final del seu mandat, quan la resposta a la crisi va ser idèntica a la que van seguir les dretes més tard, cosa que va ocórrer també amb el govern tripartit). El maridatge i complicitat de les dretes catalanes (de sensibilitat conservadora i liberal) amb les dretes espanyoles (de la mateixa sensibilitat, les quals han tingut un gran domini dels aparells de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que les dretes catalanes han dominat els aparells de la Generalitat de Catalunya) ha estat la causa de l’enorme endarreriment de la Catalunya social i del seu enorme deteriorament. El pensament liberal creu que el sector comercial privat és més sensible a les necessitats del ciutadà i és més eficient que el públic, i en conseqüència, els partits d’aquesta tradició política retallen les despeses públiques i privatitzen els serveis públics. Un exemple d’això són les polítiques de retallades de despesa pública i de privatitzacions per part dels governs conservadors-liberals catalans i espanyols. El responsable de la sanitat pública catalana, el Sr. Boi Ruiz (cap de la patronal hospitalària privada abans de ser conseller), va aconsellar a l’inici del seu mandat que la població contractés alguna assegurança privada de sanitat per resoldre l’enorme dèficit de despesa pública sanitària, dèficit que ell va accentuar amb les seves retallades. Les conseqüències d’aquestes polítiques són molt fàcils de veure. Segons l’últim informe (setembre de 2015) de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, Catalunya té un de les despeses sanitàries públiques més baixes d’Espanya, té un dels majors nombres de pacients per metge d’atenció primària, té un dels majors temps d’espera per veure l’especialista i també per aconseguir una cita en els centres d’atenció primària (CAPs). És també la comunitat autònoma i el país de la UE-15 que té una despesa pública sanitària més baixa i privada més alta.

Cal aclarir que aquestes polítiques neoliberals de retallades de despesa pública, privatitzacions, desregulació del mercat de treball, i unes altres, que s’han estat aplicant a Catalunya i a la resta d’Espanya per part dels partits conservadors i liberals (així com per partits que s’autodefineixen com a socialdemòcrates), també s’estan promovent pels partits pertanyents a les famílies polítiques liberals que avui dominen la governança de l’Eurozona. Encaixen perfectament amb el seu ideari i són plenament coherents en l’aplicació d’aquestes polítiques.

VI. Les respostes de les dretes. L’externalització de les responsabilitats i el qüestionament dels indicadors

Com és predictible, les dretes que han governat Catalunya durant la gran majoria del període democràtic, representant els interessos dels majors grups financers i econòmics, així com de la classe dominant que sempre ha manat a Catalunya (les famoses 400 famílies que el Sr. Millet, bon coneixedor i beneficiari de l’oligarquia catalana, va reconèixer que són les que manen a Catalunya), atribueixen el subdesenvolupament i declivi de la Catalunya social a causes externes a Catalunya. Específicament, consideren que Catalunya ha estat espoliada per Espanya, mostrant que el dèficit fiscal (que ells anomenen “espoli” de Catalunya per Espanya), és a dir, la diferència entre el que Catalunya paga en impostos i cotitzacions i el que rep de l’Estat espanyol (que tant el President Mas com el Sr. Junqueras fixen en 16.000 milions d’euros a l’any) és la causa del subfinançament de l’Estat del Benestar català. A causa del control dels mitjans de major difusió a Catalunya per part de l’establishment independentista, aquest missatge s’ha estat promovent per terra, mar i aire, quaranta-vuit hores al dia, havent calat en grans sectors de la població que veuen o escolten aquests mitjans.

Ara bé, un element molt important que ha passat gairebé desapercebut a Catalunya i a la resta d’Espanya és que la majoria de mitjans públics d’informació de la Generalitat han transmès no solament l’argumentari independentista (que atribueix el subdesenvolupament social de Catalunya al suposat espoli de Catalunya per Espanya), sinó també l’argumentari neoliberal. L’economista més promogut per aquests mitjans és Sala i Martín, un economista ultraliberal, ciutadà nord-americà que dóna suport als EUA al Partit Llibertari, de la ultradreta nord-americana. Aquest economista considera l’Estat com l’origen de tots els problemes, sent el major defensor de la privatització de les pensions (afavorint els sistemes de capitalització) i dels serveis públics. Les seves Lliçons d’Economia són una promoció vulgar del neoliberalisme.

És fàcil de mostrar, com diversos economistes catalans crítics amb l’establishment català han assenyalat, que aquest dèficit fiscal (l’espoli) és molt menor del que els Srs. Mas i Junqueras indiquen, sent semblant al que es presenta a d’altres països de configuració federal. I, tot i que hi ha qüestions legítimes i raonables que hi ha components del dèficit fiscal que haurien de corregir-se per ser injustos i discriminatoris, la seva grandària és molt inferior (al voltant de 3.000 milions d’euros a l’any) a l’enorme dèficit de despesa pública social de Catalunya (que és la diferència entre el que Catalunya es gasta per càpita en el seu Estat del Benestar i el que hauria de gastar-se pel seu nivell de riquesa, diferència que suposa 19.000 milions d’euros). L’enorme endarreriment social es deu molt més a l’espoli social que té lloc primordialment dins de Catalunya que a l’espoli fiscal. És l’espoli social el que és la major causa del baix nivell d’ingressos a la Generalitat de Catalunya, conseqüència de les polítiques fiscals i tributàries aprovades pels partits conservadors-liberals i de la seva enorme tolerància al frau fiscal (sobretot de tres grups, que són enormement influents en tals partits, i que inclouen les grans fortunes, les empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any, que representen el 0,12% de totes les empreses, i la banca, tots ells molt propers als partits governants a Catalunya i en la resta d’Espanya).

VII. Aquest espoli social, que es fa en complicitat amb les dretes espanyoles, és la causa de l‘enorme endarreriment social de Catalunya (i d’Espanya)

Aquest espoli social ha estat la major característica del règim pujolista que ha governat Catalunya durant la gran majoria del període democràtic, règim caracteritzat per un enorme clientelisme (emblemàticament reflectit en el pujolisme i en la família Pujol, que consideraven i consideren la Generalitat de Catalunya com la seva propietat personal). Aquest clientelisme ha anat aparellat amb una enorme corrupció, com ho mostra clarament el cas Millet, expresident de l’Orfeó Català, a on la interrelació entre el poder econòmic, financer, cultural, mediàtic i polític apareix amb tota intensitat, situació que ha comptat amb la complicitat del sistema jurídic, com ho mostra que aquest cas s’hagi eternitzat durant més de sis anys.

Aquest enorme entramat, altament corrupte, molt semblant al del PP a Espanya, és a les bases de l’enorme espoli social, causa del gran endarreriment i deteriorament de la Catalunya social. No cal dir que una condició sine qua non per a la reproducció d’aquest sistema ha estat el control de la gran majoria dels mitjans d’informació a Catalunya, que ocultaven la podridura del règim català presentant-lo com l’oasi català. És més que lamentable que la Comissió Parlamentària que va analitzar la corrupció que va significar el pujolisme a Catalunya (mai denunciat o criticat pel partit liberal governant, CDC), hàbilment dirigida pel parlamentari David Fernández, de les CUP, mai no analitzés el comportament dels mitjans (tant públics com privats) que van ocultar tanta corrupció.

I, finalment, també cal constatar la complicitat de l’Estat espanyol, fins i tot quan era governat pel PSOE, al no analitzar el que es coneixia bé a nivell de carrer, que alguna cosa passava en els corredors del poder a Catalunya. Mirar cap a l’altra banda va ser una característica dels aparells controlats per la dreta espanyola, conscients que alguna cosa semblant succeïa a Espanya.

No cal dir que els principals mitjans d’informació (tant públics com privats) controlats per la dreta, que són la immensa majoria dels mitjans d’informació i persuasió de Catalunya, mai no citen aquesta causa del subdesenvolupament social. En aquest país, Catalunya, hi ha, el que és a la pràctica, una dictadura mediàtica que fa dificilíssim, quan no impossible, per a les esquerres tenir accés a aquests mitjans. Per aquest motiu el centre del debat a la campanya electoral avui és el tema nacional, amb la finalitat d’ocultar el tema social.

VIII. Per què el tema nacional, i no el social, centra el debat polític

El fet que el partit liberal CDC, en coalició (en la candidatura Junts pel Sí) amb el partit independentista ERC (que ha donat suport als pressupostos d’austeritat durant els darrers anys), probablement guanyi les properes eleccions autonòmiques a Catalunya es deu a la seva captació i lideratge en el moviment independentista, avui un moviment amb gran capacitat de mobilització. És un error, per cert, considerar aquest moviment com un mer apèndix del partit liberal i/o d’ERC, tot i que és innegable que la seva direcció en els anys de la crisi, tant de l’ANC com d’Òmnium, tenia una relació privilegiada amb tots dos partits, cas molt accentuat en el cas d’Òmnium Cultural, el tresorer de la qual va ser el Sr. Jordi Sumarroca, un dels majors benefactors de CDC, i la relació del qual amb aquest partit està sent investigada pels tribunals, com ha detallat El Triangle en “La presó dels *Sumarroca” (04.08.15). Ara bé, que la direcció d’aquest moviment hagi estat molt propera i, en ocasions, clarament instrumentalitzada per la coalició CDC-ERC, no vol dir, repeteixo, que aquest moviment hagi estat una creació o un mer instrument d’aquests partits. Aquest aclariment és fonamental que es comprengui, ja que no s’entén a la resta d’Espanya.

IX. El moviment independentista

En realitat, el moviment independentista apareix amb una intensitat creixent a partir de la decisió del Tribunal Constitucional de no acceptar elements clau (i de gran càrrega emotiva, com considerar Catalunya com una nació) en l’Estatut proposat pel govern socialista de Pasqual Maragall, després de ser aprovat pel Parlament català, per les Corts Espanyoles (després de ser “cepillado”, com va dir amb fatxenderia i arrogància Alfonso Guerra), i ser aprovat en referèndum pel poble català. Aquesta decisió del Tribunal Constitucional va ser celebrada amb una enorme alegria per les dretes espanyoles, el PP, i per un silenci eixordador per part del govern Zapatero. Aquí està l’origen del creixement de l’única alternativa que es veia possible: la independència.

Com a resultat de l’oblit de la història recent d’aquest país (promogut políticament per l’Estat bipartidista espanyol, durant i després que tingués lloc la immodèlica Transició), no hi ha plena consciència en la població espanyola que les esquerres, no solament les catalanes sinó també les espanyoles, van tenir i van desenvolupar una altra concepció d’Espanya, una Espanya real que incloïa els diferents pobles i nacions d’Espanya, que estarien junts per voluntat, i no per la força. Cal recordar que fins i tot el PSOE (i també el PCE) acceptaven una altra visió d’Espanya, donant suport al dret d’autodeterminació per a Catalunya, que és, ni més ni menys, que el dret a decidir, que avui és summament popular a Catalunya. Gairebé el 80% dels catalans considera que el poble català ha de tenir el dret de ser consultat i decidir sobre el seu futur, incloent la seva relació amb Espanya. Aquest és el principi bàsic del sobiranisme, terme que maliciosament i oportunista ha monopolitzat l’independentisme. Ser sobiranista és defensar la capacitat de decidir, cosa per a la qual s’ha de poder optar entre diverses alternatives, una de les quals, lògicament, hauria de ser el secessionisme o independentisme. Però, segons les enquestes, el poble català desitja la sobirania, però no és independentista. Quebec, a Canadà, per exemple, és sobiranista, però ha escollit no separar-se de Canadà.

Aquesta visió d’Espanya és diferent, entra en contradicció i és oposada a l’Espanya de les dretes i de les esquerres jacobines que, com consta a la Constitució Espanyola, recorren a l’Exèrcit, màxima expressió de la utilització de la força, com a garant de la unitat. En aquesta visió, aquesta unitat s’imposa, no es consensua. Aquesta visió va aparèixer, com era predictible, quan el Ministre de Defensa del govern del PP va amenaçar les forces sobiranistes i les independentistes que enviaria l’Exèrcit en cas que no acceptessin la sacrosanta Constitució (que, per cert, es va redactar sota la supervisió de l’Exèrcit). El fet que el PSOE canviés, passant de donar suport a l’autodeterminació a oposar-s’hi (canvi que mai no ha explicat), es va deure precisament a la pressió militar.

Però aquest canvi no va ocórrer així en les esquerres catalanes i molt en particular en el PSUC. Cal ressaltar que les esquerres catalanes han estat sempre, abans, durant i després del cop militar, les que sempre han defensat una plurinacionalitat d’Espanya, amb el dret a decidir. Repeteixo, sempre! No van ser les dretes, sinó les esquerres les que van lluitar en condicions duríssimes per la recuperació de la identitat, cultura i personalitat catalanes. Això s’ha oblidat i/o ocultat per les dretes que controlen els mitjans. En realitat, el separatisme ha estat molt minoritari a la història de Catalunya. Ni el President Companys, un home clarament d’esquerres, ni el President Macià, van demanar l’escissió, sinó la redefinició d’Espanya, sent federalistes, no separatistes. Llegeixin les seves declaracions i ho veuran.

És, doncs, una anomalia històrica que sigui ara la dreta (CDC), la successora de les dretes que van col•laborar amb el règim dictatorial, la que lideri el moviment de defensa de Catalunya, ja que històricament ha estat l’esquerra i no la dreta la que ho ha fet. Sóc conscient que ERC legitima aquesta direcció. Però cal ser conscients que si guanya Junts pel Sí, el govern liberal responsable de l’enorme subdesenvolupament social de Catalunya continuarà governant Catalunya amb el suport d’ERC. Aquesta és una realitat que volen ocultar.

L’ANC és un moviment popular predominantment d’extracció de classe mitjana, un moviment de protesta enfront de la situació actual, que s’ha de valorar positivament, sempre que no sigui instrumentalitzat, com està ja ocorrent, per les dretes, la qual cosa és probable com a conseqüència de la gran presència de CDC en la seva direcció. No és per casualitat que els documents que han aparegut sota la seva signatura, el de defensa i el de sanitat, siguin profundament liberals i conservadors. I mai (repeteixo, mai) durant aquests anys de crisis, no han fet cap acte de suport a les reivindicacions populars. El màxim que han fet per mostrar la seva sensibilitat social ha estat fer-se una foto amb els dirigents sindicals. D’altra banda, hi ha hagut un enorme silenci sobre el dramàtic deteriorament de la situació social a Catalunya, creada, en gran part, per les polítiques aprovades pel partit governant a Catalunya.

Però cal ser conscients que hi ha moltes sensibilitats en aquest moviment, incloent sensibilitats d’esquerra. És important potenciar aquestes forces assenyalant-los alhora que fins i tot el que desitgen, la independència de Catalunya, no ho aconseguiran sense l’ajuda de forces progressistes a la resta d’Espanya, que també avui estan pressionant perquè hi hagi canvis a Espanya, com ara l’acceptació que Espanya és una entitat plurinacional. D’allò que aquestes forces independentistes d’esquerra han d’adonar-se és que no es pot aconseguir la independència per una via antidemocràtica, com ho està intentant Junts pel Sí. La llei electoral catalana, còpia de l’espanyola, és escassament proporcional, la qual cosa explica que la via de Junts pel Sí sigui aconseguir una majoria parlamentària (que declari la independència), i això malgrat que no comptin amb el suport d’una majoria del poble català, una via inacceptable des del punt de vista democràtic i que crearia un enorme problema a Catalunya, solidificant-se les dues Catalunyes.

Per aquest motiu, l’única via democràtica és la d’aconseguir i realitzar el dret a decidir, que la majoria de la població desitja. Dret a decidir és també dret a triar, i una alternativa seria la independència. Avui el 80% de catalans són sobiranistes, però només el 42,9% són independentistes. El 50% no ho són.

El que s’hauria de fer és resoldre els enormes problemes socials que tenen les classes populars, causats pel maridatge de les classes dominants de Catalunya i d’Espanya, que exerceixen una enorme influència sobre les institucions polítiques. Per aquest motiu les classes populars de Catalunya i de la resta d’Espanya han d’aliar-se en contra d’aquestes classes dominants, requerint una coordinació i no un enfrontament amb les forces polítiques que estan lluitant al sud de l’Ebre. L’alliberament de les classes populars de Catalunya està relacionada amb l’alliberament de les classes populars de la resta d’Espanya. Així de clar.